La llengua i la solitud

Fa uns dies el blog de la revista Llengua i Dret es feia ressò de l’estudi d’Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero sobre els prejudicis lingüístics de l’alumnat de batxillerat a partir d’un estudi de cas en un institut de l’Horta Nord. Més enllà de les consideracions sociolingüístiques i de les valoracions que puguin fer-se sobre la política lingüística —no només de la Generalitat Valenciana—, em sembla molt interessant i revelador com a símptoma de les pràctiques (i els problemes) d’una generació. D’acord amb l’estudi esmentat, molts estudiants afirmen que, si haguessin de publicar contingut a les xarxes, ho farien en castell, independentment de què siguin catalanoparlants.

Certament, les pràctiques lingüístiques venen definides tot sovint pel reconeixement, és a dir, la pertinença. La llengua ens fa presents en un determinat diàleg que es fa efectiu en una comunitat determinada. Aquí, el prestigi sempre ha importat. Ara bé, el desplaçament interessant és que la identitat lingüística es defineix per una preferència per una comunitat abstracta i llunyana, lligada a un èxit dubtós, per comptes d’una comunitat concreta i propera, que pot aportar suport emocional. L’opció lingüística revela aquí, en definitiva, els biaixos d’una generació que cerca un reconeixement fràgil i eteri en un món virtual, mentre cau pel pendent de la solitud real, que finalitza en la medicalització de la vida interior i l’enquadrament de tot el qui ha passa en termes de salut mental.