La distància moral

Perquè ens fa estremir un magnicidi a Europa i hi ha una certa ambigüitat, sinó, fins i tot, aprovació, en el cas de la mort violenta d’un cap d’estat a l’Orient Mitjà? Perquè una cosa és una acció criminal i l’altra una acció militar? Perquè parlem de guerra en un cas i de terrorisme en un altre? Perquè no ens afecta tan un accident miner l’Àfrica com un accident ferroviari a casa nostra? Perquè ens sembla que un cas cal depurar responsabilitats i, en l’altre, ens és absolutament indiferent que algú les assumeixi? Perquè alguns poden matar com a soldats i altres ho fan com a delinqüents? Perquè l’ús de la força ens repugna quan s’exerceix contra nosaltres o gent com nosaltres, però no ens genera rebuig quan es fa contra els altres, els que no som com nosaltres? Perquè hi ha vides que tenen valor i altres vides que no valen res?...

Segurament, és comprensible que ens afecti més allò que tenim més a prop. No és el mateix quan mor una persona propera que algú que no coneixem personal. Tanmateix, si això és així, aleshores quina és la base de la superioritat moral que exhibim, de sentir-nos millors, més justos, convençuts de sostenir els valors correctes, quan mesurem el sofriment dels altres amb els mateixos criteris provincians que els altres ho poden fer en relació amb nosaltres? Si la dignitat humana és una qüestió de proximitat (cultural), si la distància modula el judici moral, es tracta realment de la dignitat humana i d’un judici moral, o només de protegir la nostra seguretat sacrificant la dels altres? Aleshores, més enllà de la força, quin argument podem exhibir per defensar-nos quan ens ataquen?