Els frívols

Cal que el debat públic sigui seriós? En realitat, l’humor ha estat i és un mecanisme de relativització del poder que té efectes guaridors per a la població que hi és sotmesa, la qual cosa es pot veure de manera clara en els sistemes dictatorials. Un poble que, aparentment, es poc donat a la broma, com és el cas dels alemanys, va desenvolupar un humor polític notable en l’època nazi, i també a la República Democràtica. Tanmateix, com mostren els orígens del Carnaval, això, de fet, serveix per consolidar les estructures de dominació, tot permetent l’efusió momentània i innòcua del poble. De fet, l’humor fins i tot pot ser una expressió cruel de la dominació, a través de la humiliació dels sotmesos, els exclosos i els silenciats. L’humor, per si mateix, no és pas l’expressió d’una societat lliure.

El tractament desenfadat de la realitat que s’ha fet habitual a casa nostra, en aquest sentit, és un fenomen paral·lel al tribuner enfadós i respon a la mateixa lògica de l’opinió superficial que domina el debat públic, cosa que, en realitat, serveix perquè res no canvïi, perquè, en el fons, no val la pena i més val riure-se’n que indignar-se’n. A més, en l’ecosistema mediàtic del Principat, això s’adiu també amb la superioritat moral tan estesa entre els que en formen part. En acabat, s’estén com una taca una frivolitat que es presenta com l’expressió d’una certa llibertat lleugera que, en el fons, no és altra cosa que un reforçament de les estructures de poder. En acabat, fomenta un menfotisme que desballesta la capacitat de la societat d’autogovernar-se, perquè també en el debat públic acabem essent més consumidors (d’entreteniment) que ciutadans.