Els diletants

El terme ‘dilenttante’ va aparèixer en el context d’un món musical progressivament professionalitzat amb la Modernitat. Designava a aquelles persones, bàsicament aristòcrates, que composaven música de manera aficionada, perquè no tenien la necessitat de viure-hi professionalment. Si Mozart dedicava la vida a la música, mentre maldava per la protecció d’un mecenes, Frederic II es podia dedicar a compondre en les estones que els seus deures reials deixaven lliures. Tanmateix, estava i està clara la diferència entre ambdós. Si més no, encara.

En el moment present, quan les tertúlies protagonitzen la creació de l’opinió pública i els protagonistes de la pretesa festa literària de Sant Jordi són els autors anomenats mediàtics, sembla clar que el dilentatisme no representa ja una pràctica conscientment modesta de les arts o les ciències, sinó que va esdevenint-ne el model reconegut en el món de les xarxes socials. Això tendeix a degradar el coneixement, que és progressivament marginat de l’espai públic.

I no es tracta tant de reivindicar el coneixement dels especialistes, que pot ser també una amenaça per a la democràcia quan monopolitza la presa de decisions, com de posar de manifest que el respecte pel coneixement és fonamental en una societat política mínimament funcional. Del que es tracta, en definitiva, es de posar en valor l’esforç i la dedicació que requereix, i fomentar-los en la ciutadania per fer-la resilient i madura; tot just el contrari del que fa un model educatiu com el nostre, que es basa en l’especialització tècnica, desincentiva l’esforç, i menysprea la memòria, el treball continuat i, en definitiva, la cultura humanística. En acabat, no en pot resultar una altra cosa que una societat de dilentants, extremadament vulnerable a les crisis que han de venir.