Els tribuners

Quan l’espai públic resta sobresaturat d’opinió, el coneixement es retira. Quan ens acostumen als anatemes, tothom se’n sent prou legitimitat per pronunciar-ne, Quan deslliguem la igualtat de la responsabilitat, qualsevol es creu amb capacitat d’intervenir en el debat sense necessitat de documentar-se. Quan normalitzem el sentimentalisme, acabem normalitzant també les reaccions capricioses. Aquest és el món dels tribuners, que alliçonen i protesten.

El cas paradigmàtic és el futbol. De fet, sembla fet expressament per a això. Tothom opina des de la graderia, molts sense haver xutat una pilota en molts anys. Tothom se sent amb el dret d’alliçonar; de vegades, amb la justificació peregrina de què per això han pagat l’abonament; de vegades, ni tan sols això. Però ja no ens limitem al futbol. Opinem de les cues a la sanitat pública, de l’impacte de la immigració a la nostra societat, de la Guerra d’Ucraïna o del canvi climàtic amb la mateixa inconsciència frívola del tribuner de l’estadi.

De fet, no és que ho fem cadascun de nosaltres. És que hem entronitzat com a gènere radiofònic i televisiu la tertúlia, que sobreviu ufana a la transformació de l’espai comunicatiu. En lloc de convertir l’arena pública en un espai de reflexió on hi participem a partir del coneixement adquirit, en fem un espectacle de banalitats, tot sovint sectàries, tòxiques i indocumentades. No seria la primera vegada que la democràcia col·lapsa per causa d’una opinió pública frivolitzada, construïda des de la vulgaritat capriciosa dels que opinen sense fonament. Si voleu cercar les causes de la crisi dels nostres sistemes polítics, fareu bé de començar per aquí.