Els fariseus

No sabria dir exactament quin és el motiu —potser és la compensació per la incapacitat de fer política en la llarga nit que el franquisme per a la tradició republicana i llibertària—, però el cas és que la nostra opinió pública viu immersa en un complex de superioritat moral. Es prefereix el judici a l’acció i tot plegat es constreny a un relat edificant sobre la societat que anestesia la discrepància i, tot sovint, la creativitat; alhora que es menysprea tot allò que té a veure amb l’actuació en el món real, en una mena d’infantilisme moral.

D’aquesta manera, l’opinió pública resta saturada de judicis i la realitat es difumina rere el tel espès d’uns prejudicis arrelats en la millor de les intencions. Ja deia Josep Pla que és molt més difícil descriure que opinar, per la qual cosa tothom opina. Transcorreguts més de cent anys d’aquelles paraules, el país continua ancorat en aquesta necessitat de jutjar. La indignació substitueix l’acció, de manera que, en acabat, tot plegat continua igual, però, almenys, resta una tranquil·litat de consciència que acaba essent narcòtica i irresponsable.

En aquest escenari, els fariseus, ocupats amb els detalls de la llei, probablement, perquè, en definitiva, prefereixen no ocupar-se del poder, esdevenen els actors dominants del discurs públic, que s’entretenen i ens distreuen amb esquinçaments de vestidures. En acabat, en resulta la impotència política, l’adormiment intel·lectual i una divisió sectària que es potencien mútuament. Mentre tots plegats intercanviem anatemes i ens fustiguem amb fàtues, la comunitat es va debilitant, incapaç d’actuar davant uns reptes que cada vegada són més peremptoris.