El nom de Maracanã

LaEl 2021, una iniciativa del legislatiu de l’estat de Rio de Janeiro va impulsar un possible canvi de nom de l’estadi de Maracanã, amb la proposta de rebatejar-lo amb el nom de Pelé, amb diferència el millor jugador del segle XX d’acord amb la IFFHS i, no cal dir-ho, un ídol al Brasil. La iniciativa, però, va fracassar i l’estadi continua duent el nom oficial de Jornalista Mário Filho, que va impulsar en el seu dia el Torneig Rio-São Paulo, matriu del campionat nacional brasiler actual, i la campanya per a la construcció de l’estadi per a la Copa del Món de 1950.

La polèmica de 2021 i la seva resolució en favor del periodista per davant del crac és una metàfora de la importància de la literatura en el futbol. Els grans astres del joc no serien ningú sense la densitat èpica que el periodisme ha anat acumulant a l’entorn de l’esport més seguit del planeta. Probablement Brasil i Argentina són els millors exemples de com la premsa esportiva va contribuir a crear un estat d’opinió popular que va convertir el futbol en ambdós països en alguna cosa més que un esport.

El futbol femení, que s’ha enlairat en l’atenció popular a casa nostra en els darrers anys, està mancat d’això. Malgrat el talent al terreny de joc i el discurs a la sala de premsa que exhibeixen moltes de les jugadores més qualificades, la narrativa sobre el joc la dominen majorment periodistes (homes) que van d’una condescendència paternalista a una indiferència displicent. No n’hi ha prou amb Aitanes, Alèxies, Mariones i Cates. Sense una literatura a l’alçada del joc, les fites són malaguanyades. El que serveix per al futbol serveix, de fet, per a gairebé tot. Sense un discurs a l’alçada, tot és endebades.