La banalitat

Ensopego de casualitat en un programa de la televisió pública d’aquest país. Ni conec el programa, ni conec qui el presenta, ni conec la persona que és entrevistada en el moment en què em miro la pantalla. Tan se val tot plegat. 

El rellevant és que l’entrevista transita per preguntes sobre la vida de la persona entrevistada, que respon amb banalitats grandiloqüents, a mig camí entre el sentimentalisme més xaró i l’autoindulgència narcisista. Em sembla un símptoma. En la igualtat de la societat de consum, on els somnis poden comprar-se —si més no, així se’ns explica—, tothom té dret a ser especial. 

Amb les xarxes socials, aquesta condició singular, pretesament interessant, pot ser difosa arreu i, aparentment, consumida de grat per una bona part de la població. L’espai públic passa a ser ocupat no pas per aquells que tenen alguna cosa a dir als altres, sinó per aquells que tenen alguna cosa a dir d’ells mateixos, fomentant, d’aquesta manera, el narcisisme del públic que els segueix.

D’aquesta manera, l’àgora s’inunda de banalitats i res ja no pot semblar prou seriós. El compromís es redueix al pagament d’una quota a qualsevol ONG i es desvincula de tot allò pròxim, per descabdellar-se en conflictes llunyans que permeten l’autosatisfacció de la superioritat moral. 

Tot va de nosaltres mateixos i, per tant, en acabat, tot és banal des del punt de vista públic. A l’hora de destruir els vincles col·lectius, no hi ha res tan insidiós, efectiu i nefast que aquesta banalitat quotidiana: el capitalisme virtual de l’ego desfermat.