Resiliència

Encara no fa dues setmanes, una pèrdua de potència en la xarxa integrada peninsular va causar una apagada massiva. La recuperació del servei va costar diverses hores i, de fet, fins l’endemà no hi havia una situació més o menys normalitzada, amb afectacions rellevants encara en els serveis de telecomunicacions i transport públic. Al llarg de la tarda, tots plegats vam ser conscients de la nostra dependència en relació amb el subministrament elèctric, encara que, afortunadament, com l’avaria no es va perllongar durant molt de temps i la meteorologia no era pas desagradable, l’apagada va passar per a bona part de la població més aviat com una anècdota, tot i que les primeres estimacions sobre l’impacte econòmic de l’apagada el xifren en centenars de milions d’euros. 

Malgrat que les causes no han estat establertes encara —tot i que hi ha qui ha aprofitat per disparar contra les renovables—, el que sembla clar és que una xarxa interconnectada amb grans nòduls de generació és més vulnerable que una xarxa distribuïda. Això es podria dir de manera general, ja que, en la resposta als esdeveniments disruptius no lineals que el nostre model social afavoreix, sembla clar que les estratègies de resiliència s’han de construir a nivell local per poder reaccionar davant de les crisis que, de ben segur, ens esperen en el futur, des d’episodis meteorològics extrems, passant per ciberatacs de gran abast, fins a emergències sanitàries. En aquest sentit, la construcció d’un relat metropolità és essencial per generar la cohesió necessària per respondre-hi, encara que cal fer molt més i no sempre els responsables polítics tenen ni els incentius ni les capacitats per pensar i actuar en relació amb escenaris crítics futurs.