(Auto)Coneixement

Escrivia la setmana passada en aquest mateix espai que el patrimoni és una peça fonamental en la construcció d’una identitat. No és tant el que tenim com el que som. Tanmateix, quan pensem en el patrimoni, sigui els edificis modernistes de Reus, sigui la petjada del Císter a casa nostra, siguin les restes de la Tàrraco romana, ho fem sempre en termes del patrimoni com a producte, més que el patrimoni com a identitat. Pensem en el que tenim, no pas en el que som. Quan ens topem amb algun testimoni material preciós de nosaltres mateixos, mirem com vendre’l...

Certament, el turisme, atesa la trajectòria històrica dels darrers decennis, s’ha convertit en un sector econòmic crucial en el nostre territori. Proporciona ingressos i genera ocupació, és clar, però cal veure si compensa el cost social enorme que té, tant des del punt de vista de la generació de llocs de treball de baixa qualificació, com pel que fa a l’impacte social i ambiental en el territori. Més enllà d’això, encara produeix un efecte més pervers: la mercantilització de nosaltres mateixos, la identitat com un producte a la venda...

A l’hora de desplegar una política de patrimoni d’abast metropolità, lligada a un relat sobre la identitat local, no s’ha de prioritzar, al meu entendre, la manera de vendre’l, sinó que s’ha de veure com un element de cohesió. Per això, la recuperació ha d’anar lligada a polítiques actives de divulgació i mobilitat local, de manera que es prioritzi l’autoconeixement en lloc de la autovenda. Si no som capaços de construir-nos més enllà de la comercialització del que tenim, no arribarem a bastir una narrativa col·lectiva prou atractiva com per cohesionar-nos.