Patrimoni

En l’article que es va publicar l’edició especial de divendres passat em demanava sobre la identitat no resolta del Camp de Tarragona. Tot just l’endemà tenia l’oportunitat d’assistir de la mà d’Andreu Muñoz, director del Museu Diocesà de Tarragona i del Museu Bíblic Tarraconense, a un recorregut per l’acròpolis tarragonina en el decurs del qual ens posava al dia sobre l’avenç de la museïtzació d’un espai que ell descriu com un palimpsest, això és un document de diverses capes, on efectivament, podem viatjar en el temps sense moure’ns de lloc des de un parell de centúries abans del naixement de Crist fins a la Guerra Civil.

Sembla una bona idea, a l’hora d’establir un relat metropolità, començar per les pedres que construeixen la ciutat originària. En aquest sentit, per explicar el Camp de Tarragona, l’espai que ocupava l’antic recinte de culte de Tarraco ens aporta no només informació, sinó també emoció, en relació amb la progressiva estructuració simbòlica del poblament humà en aquest racó de món.

Com assenyala Andreu Muñoz, aquest és l’espai on Gneu Escipió instal·la les seves tropes en arribar a la Península en el decurs de la Segona Guerra Púnica i on en comença, per tant, la romanització; aquest és l’espai on cal situar la primera basílica d’una seu que es vol apostòlica i que és crucial en la implantació del cristianisme a la Mediterrània occidental; aquest és l’espai on es construeix una enorme i magnifica Catedral per assenyalar la independència eclesiàstica del Casal de Barcelona... I així, en aquest espai, es van sedimentant els trets fonamentals de la nostra identitat tan densa que, tot sovint, ens costa definir.