‘Samba de Janeiro’

Aquest dissabte passat, més per obligació familiar que per devoció personal, vaig empassar-me una bona part de la rua del Carnaval de Tarragona. Penso que el Carnaval tarragoní, a partir de la dècada dels noranta, va perdre la mossegada crítica per esdevenir una festa tropical a la qual, la veritat, jo no hi sé veure ni solta ni volta. 

Que l’escenificació s’acosti a Rio de Janeiro o Barranquilla en ple hivern europeu és de nota; que s’hagi desactivat la crítica del poder, a més d’un i més de dos a la plaça de la Font ja els semblarà bé. Tampoc no en farem un gra massa d’això.

De tota manera, la veritat és que veient el desplegament de ploma i lluentons de les diverses comparses, algunes amb equips de so que no desmereixerien a un concert massiu a la TAP, vaig pensar que, al capdavall, potser tampoc no està tan malament això de la ballaruca despreocupada.

En definitiva, després de l’esperpent del dia anterior a la Casa Blanca, potser la ciutadania fa bé de de desentendre’s dels que ens manen i mirar de passar-ho el més bé possible. En acabat, tampoc no està clar que la crítica política en la cultura popular tingui cap efecte des de punt de vista del bon govern.

Així doncs, vaig deixar de banda el meu propi sentit crític i vaig mirar-me amb simpatia l’exhibició tropical extraviada en què s’ha convertit el Carnaval nostrat. Sonava, molt apropiadament, ‘Samba de Janeiro’, tan falsa com la mateixa rua carioca que circulava pels carrers de Tarragona.

En definitiva, és una peça d’un grup alemany que va ser un èxit als anys noranta. Potser, en acabat, sí que hi havia reivindicació: una reivindicació amagada d’Europa, ara que els nostres aliats de l’altra banda del mar han decidit de deixar-nos tirats.