Desigualtat consumada

La situació del servei d’ictus a Tarragona posa de manifest una contradicció difícil de justificar en un sistema sanitari que es reivindica com a universal i equitatiu. Mentre el discurs institucional insisteix en el compromís amb la millora contínua, la realitat és que l’Hospital Joan XXIII encara no pot oferir trombectomies mecàniques les 24 hores del dia, els set dies de la setmana, un tractament clau per salvar vides i reduir seqüeles greus. L’argument reiterat pel Servei Català de la Salut —la manca de professionals especialitzats— és real, però insuficient. No es pot assumir amb normalitat que una part significativa de la població hagi de ser traslladada a Barcelona fora d’horari laboral quan el temps és un factor determinant en un ictus. Cada minut compta, i cada desplaçament afegeix risc. És cert que l’ampliació a dotze hores diàries a partir de 2026 és un pas endavant, però també evidencia la lentitud amb què s’afronta un problema conegut des de fa anys. La comparació amb Lleida, on s’anuncia una cobertura 24/7, reforça la percepció de greuge territorial. Si el volum de casos és baix, com s’argumenta, potser cal replantejar criteris, circuits i inversions, però no acceptar la desigualtat com a fet consumat.