Més diners, menys temps

La proposta del Departament de Salut d’incentivar els CAP que redueixin la durada de les baixes laborals ha obert un debat que transcendeix la gestió sanitària per tocar el nervi de les relacions laborals a Catalunya. Sota l’argument d’optimitzar diagnòstics i tractaments, la mesura amaga una pregunta incòmode: qui defineix què és una baixa ‘innecessàriament’ llarga? Pimec celebra la iniciativa com un pas cap a l’eficiència, però els sindicats hi veuen una claudicació davant les pressions empresarials. La realitat és que ambdues lectures contenen veritats parcials. És cert que les llistes d’espera i els retards diagnòstics cronifiquen situacions que podrien resoldre’s abans, però també ho és que condicionar el finançament dels CAP a la reducció de baixes introdueix un factor economicista perillós. El problema de fons és estructural: Catalunya presenta una de les durades mitjanes de baixa més curtes d’Espanya, mentre pateix un dèficit crònic de recursos en atenció primària. Voler escurçar baixes sense reforçar plantilles, equipaments i circuits assistencials és com pretendre córrer més ràpid amb les cames lligades. Pitjor encara, penalitza territorialment els CAP amb poblacions més vulnerables o menys accés a especialistes.