La set més profunda
Retrat de l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas
A la Quaresma d’enguany i a partir d’aquest diumenge, llegim tres relats rics i profunds de l’Evangeli de Sant Joan. Són tan importants que a l’Església antiga eren emprats com a catequesis prebaptismals. Se’ns presenta Jesús com l’aigua viva
—Evangeli de la Samaritana—, la llum del món —escena del cec de naixement—, i la resurrecció i la vida —passatge de la resurrecció de Llàtzer.
L’escena primera, de la Samaritana (Jn 4,5-42), té lloc a Sicar, a prop del pou de Jacob, un espai carregat de memòria bíblica. Jesús hi arriba cansat del camí, al migdia, l’hora de més calor. No és un detall anecdòtic: el quart Evangeli ens mostra així un Crist plenament humà, que comparteix el cansament i la fragilitat, però també el moment de màxima llum, símbol de la revelació que és a punt de produir-se. En aquesta trobada aparentment senzilla al costat d’un pou, se’ns revela el cor mateix de la fe cristiana: un Déu que surt a l’encontre de la set més profunda de l’ésser humà.
La iniciativa és sorprenent: «Dóna’m aigua.» Jesús, el Fill de Déu, es presenta necessitat. No comença exigint ni ensenyant, sinó demanant. Déu s’adreça a la dona samaritana des de la humilitat i la confiança. Aquesta petició obre un diàleg que trenca totes les barreres: entre jueus i samaritans, entre home i dona, entre el just i la persona amb una vida ferida. La fe neix sempre així: com un encontre gratuït, no com una imposició. Ben aviat la conversa gira entorn de l’aigua. Jesús parla d’una «aigua viva», un do que calma una set més profunda que la del cos. Teològicament, és una clara al·lusió a l’Esperit Sant, el do de Déu que fa brollar vida nova en el cor de qui l’acull. La samaritana representa tota la humanitat que cerca, sovint sense saber-ho, una plenitud que cap pou d’aquest món no pot donar.
Quan Jesús posa al descobert la veritat de la seva vida —«has tingut cinc marits»— no ho fa per condemnar-la, sinó per alliberar-la. Déu no salva amagant la veritat, sinó revelant-la amb amor. La dona se sent coneguda del tot i, alhora, respectada i estimada. Aquí es manifesta una gran clau espiritual: només quan ens deixem mirar per Crist tal com som, sense màscares, podem iniciar un camí de conversió real.
El diàleg culmina amb una revelació decisiva sobre el veritable culte: «els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat». Ja no es tracta d’un lloc sagrat concret, sinó d’una relació viva amb Déu. Jesús es presenta com el nou Temple, i l’Esperit fa possible una adoració que neix del cor i transforma la vida.
Finalment, Jesús es revela obertament com el Messies: «Sóc jo, el qui et parla.» És significatiu que aquesta revelació tan clara sigui adreçada a una dona samaritana, marginada socialment i religiosament. La gràcia de Déu no coneix exclusions. La samaritana deixa la seva gerra —símbol de les antigues recerques— i es converteix en testimoni: anuncia als altres allò que ha viscut. Qui ha fet aquesta experiència no pot guardar-la per a si mateix.