El credo de Nicea

Estem arribant a la fi d’aquest 2025. Ha estat l’any del Jubileu de l’Esperança. Precisament, aquest diumenge, a la tarda, a la nostra estimada Catedral, hi té lloc la celebració de clausura. Donem gràcies a Déu pels fruits espirituals del Jubileu i perquè, enmig de les vicissituds del món, ens hagi ajudat a ser portadors de l’esperança que no enganya (cf. Rm 5,5). 

D’altra banda, també ha estat l’any en què hem celebrat el 1700 aniversari del Concili ecumènic de Nicea (a. 325). D’aquí el viatge del papa Lleó XIV de fa aproximadament un mes. 

Acabades les persecucions, l’Església es trobà amb un problema doctrinal de gran abast: l’heretgia arriana. Arri era un prevere d’Alexandria que cap a l’any 318 començà a predicar una doctrina que anul·lava el més essencial del cristianisme: el misteri de l’Encarnació. Interpretant el cristianisme a la llum d’esquemes filosòfics del seu temps, negava tota relació directa entre Déu i el món: ni Déu ve als homes ni els homes poden arribar a Déu.

L’heretgia arriana jugava amb allò més específic del cristianisme. Adolf von Harnack (a.1851-1930) mateix afirmà que «la doctrina arriana, si hagués arribat a sortir victoriosa, molt probablement hauria aconseguit destruir totalment el cristianisme. L’hauria dissolt en […] una moral». Allò que salva l’home no seria, com havia predicat sant Pau, la fe en l’amor d’un Déu que ha vingut al món i s’ha fet solidari de nosaltres fins a l’extrem de la creu de Jesucrist, sinó que ens hem de salvar nosaltres mateixos amb les nostres obres. Jesús, per a Arri, no és veritablement Déu, simplement ha vingut a donar-nos un bon exemple de com hem de viure. 

Davant aquesta doctrina, els bisbes, reunits a Nicea, van afi rmar la divinitat de Jesucrist. El punt fonamental és l’afirmació del Credo nicè quan diu que Jesucrist és de la mateixa naturalesa o substància de Déu Pare. Han passat 1.700 anys d’aquest fet cabdal en què, per primera vegada l’Església comprometia la seva autoritat per a defensar la divinitat de Jesucrist. En aquells moments, l’Església era encara indivisa, és a dir, no havien tingut lloc les separacions que van venir més tard. És per aquest motiu que, enguany, les diferents Esglésies i comunitats eclesials de l’Estat espanyol —catòlics, ortodoxos, protestants, anglicans…— han fet diversos actes ecumènics per a rememorar el fet i a més han elaborat recentment una declaració conjunta. Entre altres coses, sobre el misteri de l’Encarnació diu: «Confessem que Jesucrist, per l’encarnació, és el Messies, el Fill de Déu viu (cf. Mt 16,16), el centre de la història i de l’univers, el qui ens coneix i ens estima, company i amic. Per això, els homes i les dones de tots els temps ja no vaguen errants i sense sentit, ja que Jesucrist és la Llum, el Camí, la Veritat, la Vida, el Pa i l’Aigua que sacia la nostra fam i set, el Pastor, el nostre Guia, el nostre Consol […]. Ell, home de dolor i d’esperança, ha quedat per sempre inserit en el teixit de la història, ferida per la mort, el patiment i la injustícia, i, amb la seva presència, ha transfi gurat el passat, el present i el futur. Ja no hi ha foscor que no pugui ser il·luminada.»