Preparem el camí del Senyor amb alegria
«Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí» (Mt 11,10). Aquesta cita de l’Escriptura (Ex 23,20; Ml 3,1), l’Evangeli de Mateu l’aplica a Joan Baptista, el precursor, que prepara el camí del Senyor. També nosaltres podem preguntar-nos de quina manera hem de preparar el terreny, des de la perspectiva de la pastoral actual a la nostra arxidiòcesi. És fonamental que l’anunci del Regne vagi quallant en la vida dels nostres conciutadans i, a poc a poc, puguem observar com l’acció guaridora del Ressuscitat, mitjançant el do de l’Esperit Sant, va guarint la vida de les persones, confirmant així que realment Ell és el Messies que el poble està esperant.
Per preparar el terreny cal que abans siguem conscients de quin és el temps en què vivim, perquè no és el mateix la tardor que l’hivern, ni la primavera o l’estiu. Quan em refereixo a aquests temps no ho faig des de la perspectiva estacional del calendari, sinó des de la perspectiva pastoral del temps que ens ha tocat de viure. Està clar que no estem en una primavera de l’Església on tot floreix i esclata la vida —encara que sovint hom es troba amb brots verds—, ni tampoc és el temps de les collites abundants de principis o finals d’estiu. Diria que ni tan sols hem arribat al temps de sembra, perquè abans cal que fem una feina poc agraïda però del tot necessària: esbrossar i preparar la terra per al temps que vindrà.
Què vol dir això? Vol dir que, pastoralment, hem d’acceptar que ja no ens movem amb les xifres de participació implicada d’èpoques pretèrites, que la collita potser no és tan abundant com ens agradaria o desitjaríem, que no sabem ni tan sols si allò que ara estem fent serà llavor de futures collites… però que, malgrat tot el que hem dit, hem de continuar treballant amb fidelitat, llaurant sense mirar enrere i traient del camp on ens movem totes aquelles actituds que poden impedir, ofegar, tapar o embrutar la bellesa del Missatge que volem sembrar i que portem al cor.
Estem en el temps d’esbrossar, de preparar el terreny perquè quan arribi el qui és la Paraula pugui fer arrels en els nostres cors i en el nostre entorn i créixer ben ferm a la llum de la fe per a futures collites que potser nosaltres no veurem. Ser conscients d’això demana molta humilitat i saviesa, molt d’abaixament abnegat i fidel, emmirallant-nos en Aquell que per a salvar-nos es va negar a Ell mateix, va compartir la nostra pobra humanitat, va prendre la creu, va morir i va ressuscitar.
I tot això ho hem de fer amb alegria! Perquè, si ho fem, vol dir que hem entès quina és la lògica de l’Evangeli, vol dir que no ens movem per les quantitats, per l’èxit, per les xifres o les estadístiques, sinó per la fidelitat a Aquell que quan érem cecs ens va donar la fe, quan no podíem caminar ens va aixecar del nostre desànim frustrat, quan ens sentíem impurs ens va rentar i quan no hi sentíem ens va cridar al fons del nostre cor. Alegreu-vos i celebrem tots junts el fet heroic de poder deixar almenys el terreny net per a futures collites que segurament no veurem.