Una Església de servei
Benvolgudes i benvolguts, més d’una vegada haureu sentit la següent expressió despectiva: «Això de l’Església és un muntatge.» L’Església no és un muntatge, però necessita un muntatge. Si l’Església ha de servir la nostra condició d’homes i dones batejats i ha d’anunciar l’Evangeli al món, necessita una infraestructura. Si ha de continuar fent una labor formativa de les persones, necessita mitjans d’ordre material. No són pocs els qui avui es troben al capdavant de les nostres estructures socials que han pouat i après l’esperit i la pràctica del servei en institucions eclesials. De l’acció de l’Església, la societat civil, doncs, també en surt beneficiada.
L’Església té vocació de servei. Avui són molts els reptes pastorals que marquen el camí. N’enumerem alguns: presentar la vida cristiana com la resposta a una vocació de servei; reforçar l’ensenyament religiós i de primer anunci, acompanyat d’una bona catequesi; promoure la importància de la família cristiana i de la vida; enfortir el paper dels laics; donar una resposta adequada al greu escàndol dels abusos; portar a terme una acció social escaient davant els moments que vivim, esdevenint un far de caritat; promoure la unitat dins les comunitats, essent artesans de fraternitat.
Aquests reptes pastorals precisen una infraestructura o uns mitjans adients. També en podem enumerar alguns: el personal dedicat de ple a les labors eclesials; els mitjans de comunicació i de transport; el treball organitzat a les parròquies i a les unitats pastorals; el manteniment d’edificis d’un alt valor històric i patrimonial, la majoria destinats al culte o a altres activitats eclesials; els organismes centrals de l’Arquebisbat, de la Conferència Episcopal Tarraconense, o de la Conferència Episcopal Espanyola…, tot té el seu cost.
Tot i reduint al màxim els pressupostos, sovint ja ben esquifits, les despeses augmenten cada dia. Sortosament es compta amb un voluntariat ben nombrós i econòmicament desinteressat que treballa en la catequesi, en l’atenció a tot el referent al culte, a les delegacions diocesanes, o a les organitzacions destinades a la pastoral social, etc. Cal reconèixer la seva disponibilitat generosa. És un bon signe. Però per treballar es necessiten mitjans.
Val a dir que són moltes les persones i famílies que se n’han adonat i que col·laboren econòmicament, ja sigui al llarg de tot l’any, en ocasió de la Jornada d’ajuda a l’Església o «diada de Germanor», de festes religioses o aplecs. I tenen clar que el que la nostra Església comunica i fa no és merament homologable a una aportació econòmica.
En èpoques de crisi i de canvis profunds es fa difícil demanar diners; hom gairebé no gosa. Però, tanmateix, el que demanem és una col·laboració lliure i segons les possibilitats de cadascú. Trucar a la porta de la sinceritat no esgrimeix l’article de cap llei. Gràcies per la vostra atenció i col·laboració.