Davant la mort
Benvolgudes i benvolguts, avui es mor més radicalment i menys preparats que anys enrere. La crisi de la fe, o de la seva pràctica, afecta profundament el pas de la mort. Els familiars i els amics es troben embarassats a l’hora de dir al malalt que no hi ha res a fer, que es prepari per a morir. No se sap parlar de la mort, no se sap parlar —encara menys— del més enllà. Si no s’hi pensa, com se’n pot saber?
Fins i tot, prescindint de la fe en la vida eterna mateix, en altres temps, el pare que veia acostar-se-li la mort esperava sobreviure almenys el fill gran. L’hereu continuaria la casa, el negoci, l’ofici… D’alguna manera, el pare perdurava en el fill. Avui dia, en les generacions actuals, això esdevé molt difícil per no dir impossible. Fins i tot aquesta supervivència moral desapareix tot seguit després de la mort. Ni tan sols queda un senyal del dol. Ara ja no es va de dol. A tot estirar, resta alguna fotografia del difunt, que s’arracona definitivament quan s’arranja de nou el pis.
En els pobles petits, amb cementiris a prop o al costat de l’església, hi ha la possibilitat de recordar amb més facilitat els difunts. Fins i tot he vist veïns que, en sortir de missa, passen a pregar per ells i tenen ocasió de pensar en la seva mort. En canvi, a les poblacions grans o a les ciutats, els cementiris queden lluny i moltes persones passen anys sense trepitjar-los. Sigui com sigui, la visita als cementiris hauria de ser motiu de pensar en la realitat de la mort. Allà hi descansen en pau aquells que ens han precedit, i no és casualitat que el terme alemany per a designar el cementiri sigui Friedhof, que vol dir ‘habitacle de la pau’. Els cementiris, que definim com l’estança dels morts, són, paradoxalment, un lloc ple de vida. Allà hi reposa en pau la vida de tots aquells que hem estimat i dels qui ens han precedit. Les tombes, els nínxols o les làpides ens recorden que aquells que reposen allà eren algú i no simplement un cadàver en descomposició. Per això, cada ésser humà hauria de tenir un lloc propi on ser enterrat que recordés que ell era algú. Els humans som esperit fet carn, éssers espirituals encarnats que no queden engolits per la matèria indiferenciada. I tot i que als cementiris els morts no parlen, podem sentir la seva veu perquè en la mort hi ha present tota la vida.
Els creients hem de ser més conscients de la realitat de la mort que, al capdavall, serà l’acte més important de la nostra vida. Preparem-nos per a la mort i ajudem els altres, sobretot els nostres familiars i amics, a preparar-s’hi. No té sentit avisar el mossèn a través de la funerària quan ja ha mort un familiar, o, en el millor dels casos, avisar quan aquest ja es troba inconscient. A última hora, poca cosa es podrà fer. És responsabilitat de tots els qui volten el malalt, preparar-lo per a fer el gran pas. ¿No va ser conscient a l’hora de prendre ofici? ¿No es va preparar per a casar-se? Convé que la comunitat cristiana consideri aquest fet i cerqui camins per acompanyar els moribunds amb afecte, amb fe i amb la pregària.