Vocació a l'amor
Benvolgudes i benvolguts, en un article publicat a La Vanguardia el dimecres 30 de juliol, hi trobem el següent titular: «El Seminari de Barcelona tanca, amb 28 alumnes, després de quatre segles». Com el mateix diari va afinar dos dies més tard, no es tracta del tancament del Seminari, sinó de la seva integració en el projecte comú de les diòcesis catalanes, conegut com Seminari Major Interdiocesà, iniciat per la Tarraconense fa trenta-set anys.
El que voldria subratllar, però, és que l’article emmarca aquest fet «en la crisi de la pràctica religiosa sense precedents a Espanya, amb una caiguda de vocacions i sagraments». Encara que al final del text es reconeix que l’Església continua creixent a Amèrica, Àfrica i Àsia, certament les estadístiques europees donen suport als comentaris de l’articulista.
En la nostra vella Europa, els cristians podem sentir-nos més desesperançats per aquestes dades sociològiques, que també hem de saber escoltar per a fer-ne una reflexió seriosa i humil. Però els recomptes no poden robar-nos una mirada de fe que ens ajudi a contemplar la realitat des d’una altra perspectiva, a defugir l’alarmisme i les actituds catastrofistes, sovint ancorades en la nostàlgia d’un passat que ja no existeix, i a recordar que l’Evangeli no és una qüestió quantitativa, sinó qualitativa.
En efecte, podem ser pocs o molts, podem experimentar més força o més feblesa, però allò decisiu és posar-hi el cor, viure amb apassionament i valentia el nostre seguiment a Jesús. Com en tots els camps humans i socials, el que importa i el que mou és descobrir el foc interior que no podem extingir a qualsevol preu. Potser aquest temps de crisi ens impulsa a desenterrar allò més essencial de la vocació cristiana. I aquesta vocació no s’exhaureix triant una forma de vida o seguint unes normes determinades, sinó que s’eleva vers una crida a la bellesa, al bé i a la veritat, una crida a cercar la plenitud de l’amor. Aquesta és la vocació que s’entrellucava en el clam del milió de joves reunits a Roma ara fa un mes, amb motiu de l’Any Jubilar.
Com afirmava el papa Benet a l’encíclica Caritas in veritate: «L’amor —caritas— és una força extraordinària que mou les persones a comprometre’s amb valentia i generositat en el camp de la justícia i de la pau […]. Tots els homes perceben l’impuls interior d’estimar de manera autèntica; amor i veritat mai no els abandonen completament, perquè són la vocació que Déu ha posat en el cor i en la ment de cada ésser humà» (n. 1).
Més enllà del ball de xifres de la sociologia, l’Evangeli ens exhorta a aprofundir en l’única vocació cristiana que s’obre a la humanitat sencera: realitzar el somni de Déu, el gran projecte de fraternitat que Jesús tenia al cor quan, en el seu testament espiritual, va suplicar al Pare: «Que tots siguin u» (Jn 17,21).
Ben vostre,