Senyor, salva’ns!

Benvolgudes i benvolguts, en els temps que vivim, la solidesa espiritual dels cristians que formem les comunitats eclesials és ben necessària. En un temps de fragmentació dels coneixements, dispersió existencial, precarietat en les relacions personals i, a més, de coexistència amb fets absolutament desconcertants per a la pròpia vida de l’Església, tan sols una vida espiritual ferma ens pot salvar del naufragi. La litúrgia del Divendres Sant fa servir la imatge del naufragi per a indicar el valor redemptor de la creu de Jesús. Sense l’Evangeli ens enfonsaríem i, com Pere, hauríem d’exclamar: «Senyor, salva’m!» (Mt 14,30). A la façana del Naixement de la Sagrada Família, amb grans lletres, l’arquitecte Antoni Gaudí ho va escriure en plural —i en llatí— damunt la mar que ha de travessar la fràgil barca de l’Església guiada per Pere: «Salva nos!». L’arquitecte de Déu va subratllar la dimensió eclesial del text de Mateu reconvertint el singular en plural: «Salva’ns!». Efectivament, sense la mà estesa i forta de Jesús, Pere i, amb ell, qualsevol deixeble, seria víctima de la força que estira cap a la pitjor de les morts, l’espiritual. L’Evangeli de Jesús, viscut interiorment i compartit sense pors, preserva del naufragi espiritual. Altrament, aquest món inestable i ambigu acabaria desconjuntant la voluntat i ferint greument la joia de la vida cristiana.

El pas previ al desastre és la indiferència que aigualeix la vida de pregària i la vivència de la fe, ho deia la setmana passada. En la primera carta de Joan es diu que «hi ha un pecat que porta a la mort» (5,16). Aquest pecat és, avui, la indiferència progressiva, el refredament que et fa tornar superficial i buit i facilita que la força del mal et posseeixi de manera especial. El mateix Jesús ho anuncia en l’últim discurs abans de la passió: «El mal augmentarà tant, que es refredarà l’amor de la majoria» (Mt 24,12). La caritat és com un foc que perd intensitat i arriba a apagar-se quan no es posa fre a la força de mal que actua en el món i que porta els deixebles a la perdició. Ningú no és immune a aquest refredament de l’amor. Perquè, com diu l’Apòstol, «qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

El papa Francesc afirma que davant les dificultats cal romandre «ferms al voltant de Déu, que estima i que sosté». «Des d’aquesta fermesa interior és possible aguantar, suportar les contrarietats, els vaivens de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i els seus defectes.» I afegeix: «A partir d’aquesta solidesa interior, el testimoniatge de santedat, en el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està fet de paciència i constància en el bé» (Gaudete et exsultate, 112). Que aquesta sigui la nostra actitud, tot fent nostra la súplica de Pere: «Senyor, salva’ns!»