La llei secreta de totes les prediccions: no fer-les sinó construir-les
Arrenca un any i, amb ell, l’antiga i inútil cerimònia de predir. Opinions, auguris, escenaris probables. Com si el futur fos una cosa que s’hagi d’endevinar, i no una realitat que s’hagi de treballar.
La llei secreta és aquesta: tota predicció conté el germen del seu propi error. No perquè falti informació, sinó perquè el futur no respon a desitjos ni a extrapolacions còmodes. El futur no s’endevina: es construeix.
És una matèria primera bruta, irregular, com el formigó abans de fraguar: exigent, pesada, incòmoda. Només pren forma sota la pressió de les decisions, i sempre deixa marques de com ha estat treballada.
No ens enganyem: el material d’aquest any és especialment difícil de tractar. No oferirà facilitat ni felicitat a baix cost.
Però dins d’aquesta duresa hi ha l’oportunitat que conté un potencial crític: pot ser l’any en què, finalment, la veritat pesi més que l’ajornament.
Si hi injectem honradesa com a catalitzador, si hi posem el coratge d’observar sense parpellejar allò que incomoda, la mescla canviarà.
La reacció pot no ser confortable, però pot produir allò que realment necessitem: menys fonaments podrits, menys mentides estructurals, més lleialtat amb la realitat.
La tria no és entre predir o no predir. És entre seguir maleint la duresa del material o assumir que toca agafar les eines com la honradesa, el rigor i el valor, i començar a treballar-lo. Això implica posar el ‘com’ sobre la taula. No des del desig abstracte, sinó navegant entre allò que seria ideal i allò que és factible dins del marc competencial real.
L’objectiu no és retòric: transformar un diagnòstic geopolític en una arquitectura d’acció concreta per a Catalunya i, en particular, per a Tarragona, amb el repte explícit de construir un ecosistema industrial resilient utilitzant les eines disponibles.
Fer-ho obliga a reconèixer contradiccions i tensions, externes i internes. El com també consisteix a governar conflictes, no a ocultar-los.
El primer xoc és clar: sobirania versus mercat únic. Les mesures de protecció com els aranzels, les ajudes i els mecanismes compensatoris, entren en fricció amb les regles de la Unió Europea.
La clau no és negar aquesta fricció, sinó emmarcar-la correctament: no com a proteccionisme clàssic, sinó com a correcció de mercat davant una competència deslleial basada en costos energètics artificialment subvencionats.
La noció de ‘seguretat estratègica’, assumida a Brussel·les després de la pandèmia i de la guerra a Ucraïna, ofereix avui un llenguatge polític viable per fer-ho.
La segona tensió és igualment delicada: transició verda versus competitivitat a curt termini. El risc és que la pressa legitimi solucions transitòries contaminants que hipotequin el futur.
La resposta no pot ser voluntarista, sinó jurídica: qualsevol suport públic, qualsevol agilització administrativa, ha d’estar vinculada a compromisos mesurables i auditables de descarbonització i circularitat, supervisats per experts no només tecnològics, sinó també de les ciències socials i humanes. Sense això, la transició esdevé un relat buit.
El tercer punt és el més sensible políticament: interès nacional espanyol versus aspiració catalana d’autogestió.
Aquí, l’argument no pot ser identitari, sinó estrictament pragmàtic. Tarragona concentra l’actiu químic més important d’Espanya i un dels principals del sud d’Europa.
Permetre’n el deteriorament per inacció, per centralisme o per càlcul curt de mires no és només un error territorial: és una pèrdua de sobirania econòmica per al conjunt de l’Estat.
Presentar Tarragona com un projecte pilot, replicable i útil per a tot Espanya, és l’única via intel·ligent, seguint el example del Port de Rotterdam com a model de transició energètica (https://www.portofrotterdam.com/en/building-port/sustainable-port).
Actuar exigeix un primer moviment concret a curt termini, entre 2026 i 2027, amb una seqüència lògica que eviti perdre’s en la complexitat d’un ecosistema industrial dens i tensat.
Alguna lliçó hauria d’haver deixat l’intent fallit de la Vall de l’Hidrogen: sense coordinació institucional sòlida, ni els projectes més benintencionats prosperen. El primer pas no és una gran infraestructura, sinó una eina i, amb ella, un relat sòlid.
Cal una estructura pública empresarial capaç d’elaborar un estudi tècnic i legal rigorós que quantifiqui el dèficit competitiu derivat de la geopolítica energètica.
Un treball sostingut per la quàdruple hèlix d’innovació i coneixement de Tarragona: recerca, universitat, teixit industrial i institucions públiques, actuant de manera coordinada i no fragmentada.
Aquesta base tècnica ha d’anar acompanyada d’una voluntat política explícita per corregir un dèficit històric d’infraestructures al sud de Catalunya, amb el compromís dels governs, dels ajuntaments principals i dels ens supramunicipals, garantint també la solidaritat territorial necessària per mantenir l’equilibri intern del país.
Paral·lelament, cal pensar en escala europea. L’articulació d’una aliança de regions portuàries industrials permetria portar una veu conjunta a Brussel·les, reforçar la posició negociadora amb l’Estat i obrir la porta a instruments com un Projecte Important d’Interès Comú Europeu liderat des de Tarragona, en àmbits com el metanol sintètic o la captura de CO₂ aplicada a la química circular.
Aquesta estratègia té una virtut sovint menystinguda: converteix una aparent feblesa, la mida, en fortalesa on l’agilitat, la cohesió i la capacitat han de ser banc de proves.
Al final, però, la qüestió no és tècnica: és política. Existirà la voluntat col·lectiva, a Catalunya, a Espanya i a Europa, d’actuar com un bloc conscient en aquesta nova guerra freda econòmica i d’assumir el cost de definir el propi destí?
Cada inici d’any convida a la futurologia. La paradoxa és que l’única previsió fiable és el fracàs de les previsions. No cal enganyar-se: l’any que acaba de començar serà dur i el proper encara més.
La pregunta, doncs, no és si serà còmode, sinó si serem prou lúcids i prou valents per prioritzar l’anàlisi honesta per sobre de la mentida reconfortant. En aquesta tria hi ha tot el valor del temps que ens toca viure. El repte no és només reclamar el dret a ser feliços, sinó ser dignes de la realitat.