Tarragona no pot esperar trenta anys
Que Tarragona mereix una estació ferroviària a l’altura del seu pes i del seu dinamisme és indiscutible. Que el projecte d’una futura estació a l’Horta Gran genera il·lusió i reafirma l’autoestima tarragonina, també. Somiar és necessari, i tenir ambició per Tarragona, també.
Però, mentre mirem al futur, no hem d’oblidar que hi ha urgències que no poden esperar. Tarragona pateix avui un sistema ferroviari obsolet, desconnectat i injust. I això no és una opinió: és una realitat que pateixen diàriament milers de persones.
En un context d’emergència climàtica, el ferrocarril ha de ser el transport del futur. Però això vol dir actuar ara, i no d’aquí a trenta anys. El port de Tarragona, per exemple, quedarà estrangulat si no es garanteix aviat una tercera via per a mercaderies per l’interior. Les decisions estratègiques ja no es poden ajornar.
És fàcil apuntar-se a grans projectes per d’aquí a trenta anys. I és legítim fer-ho. Però aconseguir-los exigeix convicció política i claredat estratègica. I ara mateix, dins del mateix partit que governa l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, no hi ha ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols amb aquest “hat-trick” polític hem aconseguit assegurar el futur ferroviari de la ciutat: l’Horta Gran no deixa de ser avui per avui només un desig, una idea que no contemplen ni l’Estat ni la Generalitat en la seva planificació estratègica.
Mentrestant, el traçat de l’alta velocitat ja està fet. Ens pot agradar més o menys —i moltes veus municipals ho han criticat amb raó—, però cal afrontar la realitat amb responsabilitat: l’estació del Camp de Tarragona és on és, i avui no podem perdre més temps en lamentacions. Cal oferir ja solucions de connexió eficients per a la ciutadania, perquè si no les donem nosaltres, ningú més les donarà.
D’aquí a trenta anys, el món serà radicalment diferent. Haurem de fer front a estius molt més calorosos, a desigualtats més profundes, i caldrà transformar les ciutats perquè siguin segures, resilients i amables. Somiem amb una Tarragona que ho hagi sabut fer, però que ho hagi fet pensant en la gent.
No es tracta de renunciar a res: es tracta de tenir clares les prioritats. Mentre esperem l’Horta Gran, cal actuar sobre l’estació actual, connectar-la millor amb la ciutat i fer-la més funcional. I cal acabar amb l’absurditat que representa, encara avui, arribar a l’estació de l’alta velocitat en condicions precàries i indignes per a una capital com Tarragona.
Un tren digne a Barcelona no és un luxe: és una necessitat. És qualitat de vida, és dret a la mobilitat. És cohesió. I això no pot esperar trenta anys més. Tarragona ja ha acumulat suficients promeses incomplertes.