Quo vadis, Europa?

Des de la mort del meu fill Oleguer, ho veig tot amb un cert pessimisme, que no remunta ni jugant amb Mixeta i les seves companyes, que vaig adoptar (cosa que recomano) a bigotisdepica@gmail.com.

Com que no tinc moltes ganes de fer res, l’altre dia em vaig posar a escoltar què deien Mixeta, Boni i Bonic. Parlaven d’Europa.

Mixeta, amb posat reflexiu, comentava: «El més perillós de l’Europa Occidental avui no és només la seva decadència, sinó el seu refús a reconèixer-la. És el cas, per exemple, del mininapoleó gavatxo. El continent continua fent sermons i continua imaginant-se com un pilar de l’ordre global. Però ha perdut els recursos interns que abans sostenien aquella il·lusió. El que queda és un ressò buit de poder, embolicat en un llenguatge de valors que fins i tot els propis europeus occidentals ja no semblen creure».

Aleshores, va intervenir la Boni: «El fracàs de la UE és més visible en la seva incapacitat per fer la pau. Una i altra vegada, tria la confrontació – amb Rússia, amb la Xina, amb la pròpia realitat-. Mancada d’una autonomia significativa, ara funciona com un penjoll permanent dels EUA. Ja no és un actor a l’escena mundial, sinó un membre del repartiment secundari, sovint mal rebut i cada cop més irrellevant. El descens de l’Europa Occidental ha estat ràpid. Fa només deu o dotze anys, projectava importància i confiança globals. Avui, les esquerdes són impossibles d’ignorar. Les raons són moltes: degradació de les elits, inèrcia política, una població aferrada a l’apatia. Però sobretot, és l’egoisme implacable del bloc – el seu refús a donar, només a exigir – el que rau en el cor d’aquest col·lapse».

Mentre escoltava i estava preparant el reproductor de video, Bonic, que s’estava petant de riure, va exclamar: «Enlloc va ser això més clar que a la fracassada cimera UE-Xina de fa un parell de setmanes. Els euròcrates van anar a Pequín sense res a oferir, només amb el desig d’extreure. La Xina, que no té cap afecte històric per l’Europa Occidental (i sí molts de greuges), va respondre en conseqüència. Simplement no hi havia res a discutir. Heu vist, quina rebuda els feren? Mireu, mireu!

Va posar l’aparell en marxa i el primer que es veu en les imatges de la televisió xinesa és un autobús de l’aeroport que s’atura al peu de l’escala de l’avió per la que baixen la Sra. Von der Leyen i els Srs. Costa i Michel. Res de catifa vermella, ni guàrdia d’honor. Els rep sense cerimònia un empleat de la terminal. Au, els euròcrates pugen al bus i, res de cotxes oficials, cap el Palau de Govern! Allí els espera el cap de protocol, qui, també sense cerimònia, els porta a la sala de reunions. Aquesta colla hi havien d’estar tres dies i amb prou feines en van estar un. Amb freda cortesia oriental els van mostrar la sortida». Mentre apagava el reproductor, va exclamar amb sornegueria: «El que no van ensenyar era si encara els esperava el bus o van haver d’agafar un taxi!».

Mixeta va reblar el clau dient: «I després, com si volgués subratllar la seva deriva estratègica,la Unió Europea va oferir unes concessions humiliants als EUA. Enfrontant-se a l’amenaça de nous aranzels, Brussel·les va acordar comprar energia i armes nord-americanes en grans quantitats, i va prometre enormes inversions allí. Així doncs, res d‘«autonomia estratègica». Vassalls del Sr. Trump… i gràcies!»