Segregar
Amb l’enrenou per la proposta de doble xarxa escolar llançada pel nou partit Alhora ha tornat a la palestra un d’aquells mots-caca que sembla que congrien l’animadversió general. Un antitòtem de l’esquerra, un veritable tabú. Com és que ens fan tanta angúnia segregació i els seus derivats?
És un d’aquells casos paradoxals, que et fan pensar que sovint no sabem ben bé què diem quan parlem. Perquè el significat literal de segregar és ‘excloure del ramat’, car deriva de gregari, del llatí grex, gregis, ‘ramat’.
Atenent a l’etimologia, segregar és allò que fem quan ens volem diferenciar dels altres, quan reivindiquem la nostra singularitat per no ser inclosos en la massa informe i deshumanitzada; una actitud típicament catalana, d’altra banda. Tota una contradicció, això que ens horroritzi el gregarisme (comportar-nos tots robòticament igual, ecs) i alhora abominem de la segregació.
La segregació que tant ens espanta, docs, davalla de la mateixa mare que l’agregació (terme de l’àmbit matemàtic) i que la congregació (en el religiós, sobretot). Amb els corresponents equivalents verbals (agregar i congregar), adjectivals (agregat, disgregat) i algun de més peculiar: agregatiu, congregacional, disgregador, o el més militant segregacionista).
Tanmateix, el membre sens dubte més pintoresc de la família és l’adjectiu egregi, ‘insigne, il·lustre’. Un tractament de cortesia reservat a ocasions molt rares (cartes a autoritats), a diferència de l’ús que se’n fa en llengua italiana, on fàcilment pots rebre una comunicació, per exemple d’una editorial, encapçalada pel sintagma “Egregio signore” (o signora). Perquè l’egregi és precisament ex-gregis, ‘el que surt del ramat’, el que destaca; en el fons, aquell que s’autosegrega.
I la referència a Itàlia no ha estat gratuïta, perquè es dona la segona paradoxa que és considerat el país del gregarisme, de la ‘tendència a ajuntar-se en grup, tot identificant-s’hi i actuant conforme a la majoria’.
Allò de vestir-se tots amb la mateixa marca de roba, per exemple (i que fa tan reconeixibles els grups d’alumnes en viatge de fi de curs perquè tots duen la mateixa motxilla, una cosa que els catalans fem de tot per evitar).
Atesa la nostra secular al·lèrgia a la unificació, a anar tots alhora i obrar segons directrius generals, tot fa pensar que la proposta dels dos ramats (que en realitat no és tal, però ha estat interpretada així) toparà frontalment contra aquest impuls fraticida que, ves per on, sí que sembla que ens acomuna.