Bons entenedors

Sis anys després dels atemptats a les Rambles i Cambrils ja és una bona jornada de reflexió sobre el que van representar i, per la manca d'esclariment, encara representen. Al llarg de tot el que hem conegut com a «procés» cap a la independència de Catalunya s'ha parlat sobre si podia costar vides, i si el cost en vides era o no assumible. Ferm creient en el valor de la vida, un mort és ja massa. Però també entenc que les confrontacions poden descontrolar-se i esdevenir violentes sense que, sovint, es pugui posar remei quan ja s'ha causat víctimes. Al meu entendre i, com ja he publicat a aquestes pàgines, els morts del 17 d'agost del 2017, víctimes i, també, perpetradors, ja formen part de la nòmina dels morts del procés. Cal anar a les primeres declaracions i interpretacions per trobar clares referències a l'origen dels atemptats. D'entrada, el malaurat anunci de qui fou ministre d'Afers Exteriors espanyol Gracia Margalló de què la segona quinzena d'agost «passarien coses» i altres referències a què a Catalunya tindríem «un susto».

La identificació del líder del qual es va considerar una cèl·lula jihadista, l'imam de Ripoll Es-Sati i el coneixement de les seves vinculacions amb la Guàrdia Civil i, just a penes cinc dies abans de l'atemptat, amb membres del CNI, apunten al que es coneix com a «atemptat de falsa bandera». La realitat de la resolució policial dels atemptats per part dels Mossos i les autoritats catalanes en un termini molt breu, durant el qual Catalunya va funcionar com un estat sense condicionants topa amb la, també realitat, presència constant i aclaparadora de les forces i cossos de l'estat espanyol, molt per sobre del que són les guarnicions a altres zones de l'estat. I la realitat de l'espanyolitat de la judicatura a Catalunya, on no més d'un de cada vuit jutges parla o entén el català.

L'afanyada aparició de coneguts spin doctors, modificadors de la realitat pública per interessos diversos només va ser superada per la barroera i inconsistent manera de trobar explicacions amb una mínima o nul·la credibilitat. La participació i/o coneixement de serveis secrets, de l'estat espanyol o d'altres resta sense que, com és natural en les activitats dites secretes, resta sense esclariment. Val a dir que ja s'ha entès, que les activitats secretes dels estats ho són, principalment, per què són impresentables.

La inclusió de l'esclariment de l'origen i gestió dels atemptats entre els terminis de negociació per aconseguir el nomenament de president del Congrés dels Diputats després del peculiar resultat de les darreres Eleccions Generals, per a mi, només té un valor simbòlic i d'efemèride aquest 17 d'agost. Cert que, repetidament, el PSOE acostuma a no complir les seves promeses i acords. Ara tampoc ho farà, entre altres motius per què ja no és fàcil tornar a ficar la pasta de dents dins el tub un cop l'has espremut fora. (La meva dona, que és molt sabia, diu que sí que es pot. Només cal obrir el final del tub i ficar-la i tornar-lo a tancar. És a dir, tornar a començar).

Tot plegat, l'elecció de na Francina Armengol no és més que el nomenament d'un funcionari, de qui les funcions estan més que regulades per lleis i reglaments i amb poqueta capacitat de maniobra. Només que, si desapareixen el cap de l'estat i el del Gobierno, s'al·lota esdevé la cap de tot. Ja hem vist alguna pel·li amb això.

El que sí mostra és que només és la primera jugada d'una partida encara per desenvolupar. Entesos?