Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Benvolgudes i benvolguts, quan preguntem qui és una determinada persona, ens solem fixar en la seva professió, el seu estat de vida, la seva edat, la seva família o fins i tot els seus hobbies. Aquesta és la manera que tenim de socialitzar i de fer coneixences, actituds imprescindibles per a tot ésser humà. En el cas dels Evangelis, però, sorprèn la manca d'aquest tipus d'informació.

De molts homes i dones fins i tot se n'ignora el nom, mentre que dels deixebles, essencials en el relat, n'arribem a saber ben poca cosa. De fet, el que es dona a conèixer està sempre en funció d'un missatge, d'una catequesi. Per exemple, se'ns diu que Pere i Andreu, o Jaume i Joan eren dues parelles de germans i pescadors, però –davant la crida del Mestre– el que es vol ressaltar és la promptitud de tots quatre per deixar treball i família, les dues columnes identitàries de l'època. Sabem que Mateu era recaptador d'impostos i això ens fa entendre fins a quin punt l'escola de Jesús es va obrir a tots els estats socials, fins i tot als més malvistos i considerats pecadors per la religió de l'època. O sabem que aquest o aquell altre eren paralítics, sords o estrangers, per deixar clar que l'alliberament del Regne arriba fins les pobreses més aspres de l'ésser humà. En realitat, el que interessa d'aquests personatges és la seva obertura a la Bona Nova de Jesús, autèntic protagonista del relat. És a dir, no es valora la persona concreta per la seva història personal, ni tan sols per les seves qualitats socials o religioses, sinó que es remarca la intensitat del seu lligam amb el Mestre.

També nosaltres, cristians de tots els temps i nacionalitats, tenim una personalitat ben definida: ser seguidors del Crist. I això té repercussions molt serioses en les nostres vides. Enmig d'un món frisós per mostrar una imatge perfecta de les persones –fins i tot si ha d'inventar-la a través de plataformes virtuals–, nosaltres ens hem de presentar transparents i nítids. No tenim més que una identitat: «Déu ens anomena fills seus, i ho som!» (cf. 1Jn 3,1); i una missió: «Però vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra» (Ac 1,8). El fet que siguem seguidors de Crist ens dona a tots la mateixa dignitat. En el pla essencial, els ministeris, els oficis, la pertinença al sacerdoci o al laïcat, queden en un segon pla, perquè, com repeteix tantes vegades l'Apòstol: «En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció; també nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres» (Rm 12,4-5). Amb una imatge tan clara com aquesta, per què continuem perpetuant actituds de carrerisme, d'autosuficiència, de vanaglòria? No hi ha sarments més destacades que les altres; allò important és que tots plegats, empeltats en el cep veritable, donem el fruit dolç de l'aliment diví a tots els homes i dones que ens envolten. Serà possible construir un món on allò que som i volem ser ens uneixi més entre nosaltres que no ens separi? L'Església té aquest somni com un mandat: viure segons el manament nou de l'amor mutu, a imatge de la Santíssima Trinitat.

Ben vostre.

tracking