Diari Més

Creat:

Actualitzat:

«No cal patir. No se'n salvaran ni les paneroles», vaig sentir que deia Mixeta a les seves companyes. Intrigat, vaig anar a veure de què parlaven i les vaig sorprendre davant la pantalla de l'ordinador llegint l'edició per internet del New York Times del dimecres passat.

«Què esteu llegint? Deu ser una cosa molt grossa perquè no se'n salvin les paneroles, que diuen és l'únic ésser viu capaç de resistir la radiació atòmica!».

La Boni em va mirar amb el seu sol ullet i va dir: «Mira, aquí diu que 'Des del 1950 fins al 1990, el 'Departament d'Energia dels Estats Units d'Amèrica va produir una mitjana de quatre bombes nuclears per dia, traient-les de fàbriques construïdes precipitadament amb poques salvaguardes mediambientals que van deixar un vast llegat de deixalles radioactives tòxiques», segons ha informat aquest diari. Enlloc els problemes –va prosseguir la lectura la Kedi– van ser més grans que a Hanford, un indret a l'estat de Washington, a la vora del riu Columbia, on els enginyers enviats per netejar el paratge després de la Guerra Freda van descobrir 54 milions de galons (uns 190 milions de tones) de fang altament radioactiu resultant de la producció del plutoni utilitzat a les bombes atòmiques dels Estats Units, inclosa la llançada sobre la ciutat japonesa de Nagasaki el 1945'».

«I la que van perdre l'any 1966 a Palomares, prop d'Almeria. Aleshores començava jo la primera de les meves set vides», va comentar Mixeta, que, si em permeten fer un incís, és un bon exemple de què poden aportar a l'existència humana els mixos i mixes que es poden adoptar, a les diferents associacions que acullen a aquests adorables éssers. Dic «adoptar», que no comprar. Així els traureu dels carrers i, a canvi, us oferiran un «punt d'estabilitat», com diuen els psicòlegs. A més, resulten un antidepressiu excel·lent». Fet l'incís, la Boni va continuar amb la lectura: «'Posteriorment a la descoberta, els enginyers van pensar que havien resolt el problema fa anys amb un pla elaborat per bombar el fang, incrustar-lo en vidre i dipositar-lo a les profunditats de les muntanyes del desert de Nevada; però...'». «Sempre té que haver-hi un però», va remugar un servidor.

«'Però la construcció d'una planta de tractament químic de cinc pisos i 12.800 metres quadrats per a aquesta tasca es va aturar el 2012, després d'una despesa de més de 4.000 milions de dòlars'». «Per què?», vaig preguntar. «Mira –va assenyalar la Boni–, segons sembla, 'es va descobrir que estava plena de defectes de seguretat'». «El millor de tot –va afegir Mixeta– és aquest altre paràgraf: 'La superestructura pelada de la planta ha estat conservada, per dir-ho d'alguna manera, entre boles de naftalina durant onze anys i ha esdevingut un potent símbol del fracàs de la nació més poderosa i rica del món, gairebé vuitanta anys després de la Segona Guerra Mundial, per bregar de manera decisiva amb el llegat més mortífer de l'era atòmica'».

Va fer una pausa per beure un glop d'aigua i va continuar llegint: «'El Govern dels EUA ara sembla estar considerant seriosament si caldrà deixar milions de galons de deixalles sobrants enterrades per sempre als tancs subterranis poc profunds d'Hanford, i protegir algunes de les deixalles no ja amb un vidre impenetrable, sinó en una coberta de beurada de formigó que (diuen els experts) amb tota seguretat es descompondrà milers d'anys abans que els materials tòxics que aquest disseny hauria de mantenir a ratlla.'»

«O sigui que...», va intentar dir un servidor, però Mixeta en va tallar dient: «O sigui que, això és una part del problema, perquè a aquestes deixalles nuclears nord-americanes, cal afegir-hi les que han generat Rússia, França, Regne Unit, Xina, Índia, Pakistan i d'altres que no sabem i que vagi vostè a saber on paren. Encara hi ha més: si només les deixalles generen un problema gairebé insoluble, que compromet l'esdevenidor de la vida en aquest planeta, no cal dir que si, per causa d'alguna de les 64 guerres que s'estan combatent ara mateix, algú prem el botó que no toca, no se'n salvaran ni les paneroles».

tracking