Diari Més

Tribuna

Aixecada dalt d'un Turó (VIII)

Exregidor de Cultura de Tarragona

Creat:

Actualitzat:

Vist el buit que s'havia format a la ciutat i al meu entorn, era un noiet de primer curs de batxillerat i en el meu fur intern comprenia que el moll de l'os dels esdeveniments era una dictadura. (Ara es diria vulneració dels drets fonamentals). Llavors no es podia dir res contra el Caudillo salvador. Sabia d'unes Corts que s'havien muntat a Madrid sense cap predomini, llibertat ni opinió més que aclamació a Franco. Però, per a mi, tot això començava a esllavissar-se perquè el meu tarannà al matí, en sortir de casa –vint de la Rambla– darrere d'engolir-me el cafè (malta, o sigui blat torrat) amb llet batejada. I abans d'anar a l'escola tirava en tromba cap al carrer de Lauria amb la bossa plena de pells de faves cap a la vaqueria Suiza del carrer Armanyà, a vendre-les per cinquanta cèntims. Tornar la bossa a casa –tot s'aprofitava– i cap a tocar ferro del balcó i si havia orenetes, però no seia d'esquena al mar, calia pujar a sobre d'un banc de pedra. Enllestit el meu negoci, ràpid cap a l'acadèmia Roig sense entretenir-me amb els corralets de galls d'indi de la plaça del mercat ni els cavalls prop l'abeurador del darrere.

A la tarda, si no hi havia restriccions –dos dies a la setmana hi havia llum, la resta amb llum de les nou del vespre fins a les dues de la matinada– ja tenia dos de cinquanta suficients per a un pack (coqueta de restes de pastisseria) del carretó del Teatre Principal i l'entrada al galliner a la pel·lícula Fumanchú que m'agradà més que Los ultimos de Filipinas que tots havíem de veure amb l'escola obligada , després el NO-DO que incloïa entre d'altres la grollera advertència, com la premsa «no es buen Español el poco católico» i,en acabat ens engolíem les conquestes de Hitler. Aquells humils carretons de llamineries que se situaven davant de cada cinema eren un deliri insospitat per a la canalla. A l'entrada de la Falsa Braga n'hi havia un, i en aturar-se el Doctor Fleming inventor de la Penicil·lina, en visita a Tarragona envoltat d'autoritats, l'homenet del carretó, emocionat i arribant-li al cor el personatge li feu oferiment de tot el que tenia, perquè el seu enginy havia salvat la seva filla. Baixant des del Portal del Roser vaig comprendre que la ciutat s'obria cap avall formant la futura avinguda de Catalunya, que llavors semblava un mas robat, sense construccions fins a l'altura de Maria Cristina, on la dictadura en el típic procés edulcorat de sortir-ne de la precarietat sanitària havia construït el Instituto Provincial de Sanidad. La mare, com estava primet i amb temença de la tuberculosi m'hi va portar. I va succeir-me un insalvable menyspreu en veure un cartell d'una mare amb el fill al braç dient: Medicacion sencilla y amor materno devuelven la salud al niño enfermo. Deduí tenir-ne prou amb aquest remei sortiré arreglat? Tirant avall l'esdevenidora avinguda arribava a la carretera dels Pallaresos i travessant-la les folgades noves casernes militars. (ara Universitat, les antigues marxaren de Sant Agustí, ara Plaça Verdaguer) Caram, caldria omplir-les. El pare, en pujar l'escala amb el veí s'enfilava cremat dient-li: Vol dir vostè això, n'està segur que els soldats que havien lluitat tres anys al costat dels republicans, fal·laçment eren obligats ara a fer a tres anys de mili? No sentí la contesta, hi havia perill, passaven davant la porta oberta de Sección Femenina de Falange. La mare baixava amb la galleda de brossa, l'hora de la recollida diària. Jo havia quedat amb la colla per destorbar al gruixut fart de fesols (llacer municipal contra els gossos del carrer) afirmant-li que a la carretera de Lleida, tocant la nova Escola de Treball, prop les obres de la Casa Bloc corbada en rondaven sis. Prou d'abusar d'embolicar-lo pensí, si la mare sap això m'asseurà a la taula dues hores a triar llenties (portaven pedretes) que havia comprat amb la cartilla, junt amb sucre, un quart d'oli i arròs. A pel pa, que en dèiem negre, anàvem al forn del carrer Smith perquè d'amagat ens en venien una barra de més. N'hi havia de blanc, però al mercat negre estava a un preu impossible. Sopant el pare deia que el «poder adquisitiu» –inútil esbrinar per a mi quin dimoni poderós era.–havia caigut al nivell de 1930. Comentaris de cap aquí i cap allà, que si Franco havia dictat la «desamortització eclesiàstica» –per a mi seria alguna cosa mortificada, perquè el pare bramava– i manà retornar a l'església tot el que la República havia recuperat per al poble, acompanyat de regalar-los sucoses subvencions a tots els Seminaris. També ahir el cap de casa en llegir al diari-setmanal Siete Fechas l'únic que entrava a casa, en lletra molt petita, deia que l'organisme ONU havia negat a Espanya la incorporació, digué grandiloqüent: «apa empassat-eu a l'engròs». La mare decidí apuntar-se, però feu un pas enrere i aprofitant el moment se li acudí, per esborrar l'escalada verbal, dir-me que em pentinés amb la ratlla al costat. Cavil·lós, a mi, això tant se me n'adonava, de fet cal tenir en què tot el meu temps el dedicava a somiar amb el diumenge. I aquell dia ho era, i al matí el nuvi de què m'agermana jugava un partit d'hoquei patins a la pista inferior del costat de la Fira (ara rambla Nova cantó Pare Palau). I en fer-ne un gra massa a la nit em portà a la plaça de Braus per fruir de la gran vetllada de lluita lliure i atonir-me amb el lluitador Tarres Cabeza de hierro que deixava KO al més fort contrincant d'un cop de cap. És cert que també bullia en mi una injecció d'autoestima tarragonina lloant els èxits dels nostres esportistes Destrieux en ciclisme, Català en Billar i Curto I en Boxa.

tracking