Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Fins fa uns mesos, estàvem convençuts que el nostre nivell de vida i convivència democràtica, era un fet indiscutible, al que volien emmirallar-se molts països dels quals no formaven el que es coneix com a primer món, d'aquí l'arribada de milions de persones d'aquests «altres estats», que busquen la trobada d'un demà millor, amb les suposades realitats que veuen als mitjans de comunicació cada cop més globals. És a dir, l'anhel «per venir» se sustenta en l'exemple del nostre model de llibertat, respecte, viabilitat personal, etc., almenys, des d'una visió, que encara que a vegades utòpica, sempre és millor que l'exemple de supervivència que es té a les seves nacions d'origen. No seré jo el que entri a discutir del tema migratori, que mereixeria un ampli treball amb variables de tota mena, però l'evidència és la que esmento.

Malgrat tot, també aquí, les coses no van com desitjaríem, i així, l'evidència d'una caiguda del nostre model, és un fet, cada cop més evident, amb l'aparició de variables com la inflació, desapareguda a casa nostra des de molts anys, o la mateixa introducció en el debat públic de qüestions, ara previsibles com les «prestacions» de tota mena que veurem ben aviat.

Crec que encara no som conscients que «el nostre marc de supervivència» canviarà en els mesos vinents, amb problemes nous que incorporaran una inestabilitat evident, i a tots els nivells, per una ciutadania poc acostumada a les limitacions dels seus drets i el que encara és més difícil, a «retallar» la seva pròpia capacitat de decidir per un marc econòmic nou.

Podem veure el tema com una qüestió provisional i que, en tot cas, tot se solucionarà ben aviat, però el que sembla és que la «crisi» ha vingut per quedar-se i ens posicionarà en un nou marc, on els preus seran referència obligada, inclús per necessitats bàsiques com poden ser la nostra mobilitat o el mateix marc de despesa primera bàsica. Un cop acabi l'estiu, i aterrem a la nova situació, es produiran conflictes ara «adormits», respecte a uns drets que estaran hipotecats en funció d'una globalitat que més que mai, ens condicionarà de manera definitiva.

No serà fàcil assumir la situació quan la mateixa comportarà «salaris insuficients», i «despesa pública retallada», amb pèrdua directa dels drets que podem considerar indiscutibles.

Davant del panorama que exposo, podem quedar-nos en la queixa, per les mancances, al més alt nivell, cap als governs de torn, o als conglomerats empresarials puntuals, però el que sembla evident és que no per això el problema passarà, i el que sí és segur, és que ens haurem d'anar adaptant a una nova manera de viure, on determinades prioritats poden quedar aparcades sine die .

És evident que el fàcil és avançar a cotes de bonança altes, i el que es fa difícil és transitar cap a pèrdua de l'aconseguit, però si no es fa el que toca, amb la màxima transparència, ens veurem abocats cap a un món fràgil, on tot l'aconseguit pot anar de capa caiguda de manera accelerada.

No tinc la solució al problema, ja que com he dit, els condicionants exteriors seran fonamentals, però el que sembla de sentit comú, és que des de les Administracions, a ser possible amb amplis consensos, es pugui treballar a buscar opcions, pels qui seran els primers sacrificats de la nova situació, i on l'individualisme relluirà de manera acaparadora.

La permanent discussió ideològica que sembla es limita els càrrecs públics, no hauria de ser obstacle per avançar cap a consensos necessaris, si no volem que la inestabilitat, política-econòmica-social, prengui un protagonisme que ens aboqui a enfrontaments entre nosaltres mateixos. Ja sé que el que dic és fàcil, però difícil d'implementar i, certament, poques alternatives existeixen si volem «mantenir determinats èxits socials», avui en desfeta descontrolada.

tracking