Fa molts anys ja d'aquell «Moi, calma't». Jo estava emprenyat perquè l'ascens que creia que m'havien promès no s'havia complert. Feia poc que estava en això del periodisme i, enfadat, ho deixava tot per anar a Madrid a treballar de simple administratiu a una editorial. Joan Alias, company al Diari, em va intentar convèncer perquè no llancés per la borda el meu futur professional. La conversa va continuar al pub Nikon, al carrer Cervantes i, ja de matinada, a casa seva, llavors un àtic d'un carrer Lauria. Davant d'un gintònic li vaig dir que tenia raó. I aquí em teniu.
Com ja haureu endevinat, jo soc un xerraire esgotador, exactament el contrari de com era el Joan. M'ha costat anys adonar-me que els bons homes no necessiten paraules per demostrar afecte. Joan Alias era un home discret, silenciós i de poques paraules, però que en els seus actes, com a company, va demostrar la seva qualitat. Professional i perfeccionista en tot el que feia, des del tenis (jugava molt bé), parlant dels Tigres Tamils de Sri Lanka o jugant a la botifarra. Era un estudiant de medicina amb formes que sovint evocaven a un pescador de la seva Vilanova natal.
Els primers dies a la redacció recordo que passava els matins a l'habitació on picaven els teletips amb aquella musiqueta periodística. El veies sortint i entrant amb els rotllos de paper d'EFE o Colpisa. Vaig preguntar qui era aquell noi que començava aquell dia. Em van dir que feia una setmana que hi era.
El 2014 vaig entrar com a estudiant a la URV i em vaig trobar a la porta de la cafeteria amb la Sílvia, la seva dona. Setmanes després em van dir que havia mort. Avui el Joan marxa a retrobar-se amb ella. Plorem la mort del Joan, que jo he vingut a definir com un noble dins una redacció, en les dues accepcions que té la noblesa.