Era un matí com qualsevol altre, amb notícies de Pegasus a la ràdio i el preu de l'electre pels núvols. Van picar a la porta de casa. Era la dona de la neteja de la comunitat: «Perdoni, però a l'escala hi està vivint algú». Sí, clar, hi vivim quinze famílies! «No, no, quan dic a l'escala, vull dir a l'escala. Vingui». I sí senyor, amb un parell de pilotes, algú tenia les seves sabates, un sac de dormir, una ràdio, els medicaments a la tauleta de nit i és estrany que no tingués penjada una bata de seda de Kawamata a un penjador, i un majordom anglès. El problema d'aquest dormitori és que està en una zona comunitària.
Jo, que fa mesos que moc més els manuals de drets civils i reals que la forquilla, vaig mirar les lleis dels okupes. La complicació del tema és que si et quedes a dormir, per exemple, a l'habitació dels comptadors de l'electre, a qui estàs ocupant? A Thomas Alva Edison? És evident que l'okupa no té un pèl de ximple i és com els dragonets, que només apareixen quan no hi ha ningú. Potser entra sigil·losament a dos quarts de tres del matí i surt abans que canti el gall. Així que, de tant en tant, vaig mirant si l'enxampem, però no hi ha manera. Ja fa deu dies.
I, llavors, els que som gent com cal ens preguntem: i si és un pobre home que treballava, per exemple, al Banc d'Espanya de la Rambla i ara, aturat, no ha pogut pagar la hipoteca. I si és un malalt de política, o pitjor, un home que no té partit. I tu, que agafaries la bata de seda, les sabates i el sac de dormir i l'enviaries al Coll de Lilla d'un cop de peu penses «tal com està el món, podria ser jo». I estic veient que aviat li passarem l'IBI i les derrames perquè, amics, tinc un senyor que viu a l'escala de Richter, un alemany que estudia a la URV i viu al quart primera.