Diari Més

Tribuna

Si fas un pecat mortal, aniràs a l'infern

Exregidor de Cultura i Patrimoni a Tarragona

Creat:

Actualitzat:

N'estava tip en veure les notícies de TV i la premsa escrita, durant mesos i anys empassant-me diàriament el full de ruta marcat: El coronavirus, com a prepotent notícia piconar-ment aclaparadora. Que sí, que fou molt important, extremós i greu, però els uns i els altres ja patíem el perill. A més va ser un no parar, desmantellant-nos el mínim estat benestar i amargant-nos. Però no en teníem prou, ara hem d'empassar-nos l'altra sofrença diària, la guerra de Putin contra Ucraïna, amb les escenes diàries de foc i flames, dels atacs contra edificis i civils innocents. Cal que ho sapiguem, això no obstant, de bell nou a la tele, de paraula la notícia i el mateix quadre reiterat. A mi aquest risc em trasllada als anys d'aquell perill mundial, quan John F. Kennedy proclamava «L'home ha d'establir un fi per a la guerra. Si no, la guerra establirà el final per a la humanitat.» Quina raó tenia. Tant de bo, si fruïm un mínim de sort, arribarà la postguerra, fent-nos patir econòmicament. Jo ja vaig penar-ne una, la Civil. Encara em crema l'escena del col·legi, atapeïda del catolicisme propi del vencedor franquista, d'aquells que havien provocat la guerra civil que costà la vida a centenars de milers persones innocents, on ens deien ni més ni menys: Si ets bo aniràs al cel, però si fas un pecat mortal, aniràs a l'infern. Jo era un nen i patia sentint-me atemorit. Innocent de mi, tampoc sabia que era un pecat mortal –ells potser sí– que em conduiria a l'avern de flames.

Anem per parts, la causa d'escriure l'article ha estat la notícia d'aquest diari: Expedició humanitària dels Bombers per Ucraïna, on hi van quatre del Camp de Tarragona. Una iniciativa personal dels bombers i bomberes de Catalunya. Reconec que sempre he sentit una emoció benefactora en albirar els bombers, ràpid cap a un incendi o qualsevol desgràcia, sinistre o catàstrofe i admirar la seva eficàcia. A la postguerra de Tarragona el Parc de Bombers era a la Baixada de la Pescateria ( ara seu de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona). La ciutat era molt petita, no podia gaudir de professionals com ara, potser tampoc no calia. El servei, amb cos i ànima es complia a càrrec de persones d'altres professions, com el meu avi Ciutat. En sentir la sirena deixaven la feina i corrien cap al Parc a pel camió. Sovint arribaven a temps.

Com soc incapaç de fugir de la història, afegeixo ara el contingut de l'organització contra incendis en temps dels romans. No cal dir de Roma, sinó a totes les ciutats de l'imperi amb àrees urbanes, els habitatges amb estructures de fusta als sostres evidenciaven una fragilitat alarmant. El principal adversari dels ciutadans era el foc, que agafava un altre caire del necessari per a l'enllumenat i la cuina. Qualsevol distracció, un cop de vent sobtat per les finestres sense vidre tombava el tupí i ja hi eren, el foc s'estenia ràpidament. Per obligança i no anar de corcoll, totes les ciutats romanes gaudien de vigilants experts que en veure un fum sospitós tocaven a sometent. Llavors es posava en marxa el servei de bombers, que com a Roma era el cos de gran consideració i endemés eficient i resolutiu.

Quant a l'any 86 aC temps en què Pompeu, Cras i Juli César succeïren Sul·la a Roma, César va ser guanyador i com a Tàrraco li havíem fet costat, la ciutat va obtenir el ranc de Colonia Iulia vers Triunphal Tarraconensi. Tàrraco fruí de l'important Servei de salvament i Bombers. Institució molt preuada que actuava de forma permanent i coincidint amb els serveis de policia, ordre públic i neteja. Molt preparats i no hi ha dubte experimentats i coneixedors que en cas d'incendi calia ensorrar o cremar les cases del costat per a fer un tallafoc, o bé esclafassar els sostres per sufocar les flames. Això em recorda quan el gran incendi de Roma, que el poble veient la gent uniformada i oficial cremar les cases veïnes per impedir la progressió de les flames, d'antuvi acusà Nero.

Al regnat d'August, que durà 43 anys, encara millorà el servei de Bombers a Roma i per descomptat en l'any que l'emperador s'ajornà a Tàrraco, entre els anys 27 i 25 aC. S'incorporaren al servei veterà de guerra i ciutadans lliberts amb coneixements d'arquitectura, que organitzaven els treballs. Els més fornits i musculats eren especialistes a tallar bigues, envans i sostres. S'introduí el casc protector –que ens pensem que és modern– i la protecció de la cara del fum i les flames amb esponges. La ciutadania i els esclaus s'afanaven a formar aquelles fileres que es passaven els poals plens d'aigua des de la font fins a l'incendi ( com a les pel·lícules del Far West del segle passat) . S'instituí a totes les cases l'obligatori de tenir a l'entrada una gerra amb aigua per a sufocar les primeres flames. En habitatges aïllats calia una cisterna per a remullar immediatament parets i façanes. De bon tros August va promoure també la transformació urbanística de la ciutat i les explotacions agràries del camp. Tàrraco arribà a tenir una població prop de 30.000 habitants, seu del govern de la Província i residència del Prefecte Peninsular durant gairebé quasi dos-cents anys. Tenint-ne prou d'història i per acabar he d'agafar l'altre caire i tornar a parlar d'aquesta guerra que ens han clavat i que no se sustenta per enlloc. Aprofito doncs per recordar el que deia Pol Valéry obrint de bat a bat la finestra de la raó «La guerra és una massacre entre gent que no es coneixen per a profit de gent que sí que es coneixen, però que no es massacren». Més clar l'aigua, voldria dir per què no van al front els que provoquen les guerres amb els seus ministres com en els històrics temps passats, jugant-se la vida a primera línia de foc?

Els que si hi van a Ucraïna, com sempre voluntaris i amb el fonament d'ajudar a qui ho necessita han estat els bombers catalans que rebran tothora el nostre agraïment i estima.

tracking