Cada dècada que arriba al meu DNI emprenc alguna aventura per demostrar que no m'he fet gran. Per exemple, als seixanta m'he casat i he entrat a la universitat. Als quaranta vaig passar de treballar en premsa escrita sobre morts a fer-ho pels vius de la televisió. Als trenta vaig deixar la zona de confort de Tarragona per anar a un diari de Canàries. Quan vaig fer el mig segle, vaig decidir fer un viatge en autoestop. No cal dir que un paio amb panxa i canes no atrau l'atenció com aquella rossa del Tulipán Negro. L'autoestop és molt més barat que la Renfe, on va a parar! Però té un desavantatge: que has d'esperar moltes hores. Un moment! Penso... esborreu aquesta frase.
Vaig «fer a dit» un Barcelona-Madrid-Barcelona pujant a una desena de camions: búlgars, romanesos, portuguesos i un català. Cadascú m'explicava com era la seva vida, el seu país i, especialment, els problemes que es trobaven per fer equilibris econòmics i de temps, arribar a destí a gust del client i esquivar embussos o avaries.
No hi ha res com estar a la pell d'un professional en el seu lloc de treball per conèixer de primera mà el sector. Es diu periodisme. La meva aventura va ser enriquidora. A Alfajarín, a Saragossa, o a una àrea de Lleida vaig descobrir autèntics «campaments» amb veïnatge civil imprecís de xofers que es coneixien, el que venia de Huelva i el que vivia a Figueres. Jugaven a cartes, miraven la tele a la llitera, fumaven o passejaven en la foscor esperant que toquessin diana. No podien conduir quan volien sinó quan ho deia un aparatet: el tacòmetre. Molta solitud, acompanyada de paisatges europeus que obren l'ànima amb flamenc a la ràdio. Un món. El meu suport a les reivindicacions d'aquests homes que es deixen la vida a la carretera, tot i que no tinguin cap accident.