Si us pregunto qui és Juan Joya Borja, agafareu el mòbil i entrareu al Google, que és la versió moderna del «no en tinc ni idea». Sí, amics, és el famós Risitas, aquell personatge que ha fet riure a mitja Europa. Ho dic perquè ha fet publicitat fins i tot a països tan seriosos com Finlàndia.
Ja, ja ho sé, que aquest tipus d'humor és estrident i poc entès en entorns culturals, però hi ha un col·lectiu que em mereix especial respecte: no, no són els registradors, els notaris o els jutges que superen llargues i difícils oposicions; pels que sento més admiració és pels humoristes: Capri, Gila, Paz Padilla, Chiquito o la Judit Martí («La Vane» del Clapés). M'enorgulleixo d'haver fet d'humor a la tele i d'haver sortit vestit de pallasso a un escenari. Ja, ja sé que és més prestigiós dir que tens llibres d'investigació periodística en comptes d'explicar que un dia una coreògrafa et va ensenyar a agafar-te els ous com el Michael Jackson. Però, precisament per això, per haver estat -modestament- en la pell dels que han de fer riure, valoro l'empenta i el coratge dels que es posen davant un públic, sigui del «Polònia», «El Club de la comedia» o el «Buenafuente». L'any 2004 el Xen em va enviar a parlar amb el Jesús Quintero a Sevilla, a un carrer al costat de la Giralda, a la productora «Ratones coloraos» on el «perro verde» feia dos anys que donava els famosos xecs al Risitas, amb qui vaig estar a punt de coincidir a la mateixa empresa. Fa uns dies he llegit que el Risitas ha mort i m'he entristit perquè, tot i ser un friqui televisiu, Juan era una bona persona, que va arribar a la fama gràcies a un talent innat que molta gent senzilla i treballadora mereixeria. Riu, Juan, riu!