Com a periodista de redacció, mai m'havia preocupat que canviés el color polític municipal, autonòmic o estatal. Em preocupava més qui era el president de la meva escala. Vaig passar del «váyase señor González» a l'«España va bien». Després vam viure els «hilillos de plastilina», «això no toca», «los brotes verdes» i ara un vicepresident d'un país que diu que el país on ell mana no és democràtic. Sempre havia vist aquest xou com un xou, no sé si m'explico: interpreto el Congrés com un fòrum, no de debat, sinó d'espectacle. Ja sabeu que els pallassos acostumen a ser un de guapo vestit amb frac i uns companys amb sabatotes i la cara empastifada. O sigui, que, Felipe era Gaby i Alfonso Guerra era el que tenia la cara empastifada. I dura... vull dir que encara és viu. Aznar era Pompoff i Arenas era Thedy. Si he de posar frases de Rajoy, necessito cinc folis més: «cuanto peor, mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo». «Fin de la cita».
Com a pare d'un mitjà de comunicació, ai amics!, ara ja no em miro el panorama polític com un espectacle, sinó com mirava Carpanta un enorme entrepà de pernil perquè, depenent dels resultats, al meu compte corrent hi pot entrar una quantitat, una altra o... perdoneu, m'havia deixat una frase d'Aznar: «cero patatero». No, no m'ho ha explicat un amic, m'ha passat a mi. Així que diumenge, mirant l'empat de 33 escons, em preguntava si al març viuria sota un pont o al Pont de Suert. M'estimaria més que en acabar les votacions no diguessin res i quan acabés el recompte sortís un paio amb un porró, una barretina i un dominó, fotés un cop de puny a la taula i cridés «Senyors, han guanyat els nostres. Adéu!»