Diari Més

Tribuna

Ara, a l´endemà de la fira?

Extinent d'alcalde de Tarragona

Creat:

Actualitzat:

El comerç i les botigues de Tarragona estan empiocats, vol dir que el conjunt no es troba prou bé. A mitjans del segle passat un amic entenimentat em deia: Ramon, per a conèixer el vertader sector comercial de la ciutat no mes cal fer el recorregut carrer Unió cap amunt vorera dreta de la Rambla fins a «Galerias Comerciales» i per Sant Agustí fins a la Rambla Vella, descobriràs que els rajoles mostren mes desgast que les altres. Vaig anar-hi i era veritat i de passada adonar-me d´aquell esplèndid àmbit comercial, ara el mateix itinerari enrajolat de nou ha perdut l’empenta i aquesta tendència es desafortunadament patent en la ciutat. Fins i tot fa anys que els carrers del voltant del nou Mercat Central estan lluny d’acompanyar-lo comercialment.

La voracitat de persianes abaixades ha provocat que les institucions, consells i membres del sector convoquin reunions amb l’intent d’ajudar i planejar mesures per a millorar una malaltia amb danys que no han pogut ser reparats. Ara, a l’endemà de la fira?. Segur que no ha estat la primera causa que Les Gavarres, el parc comercial que ho te tot, any rere any s’ha endut els clients, juntament amb les compres on line per Internet o l’aterratge gegant Amazon?. Ja sabem que d’un plegat i per acabar-ho d’adobar s’ha sofert el tancament per la crisi sanitària ofegant el nostre botiguer de proximitat, que sembla millorar a les portes de Nadal i Reis remuntant suaument. Però cal parar esment, tan bon punt acabant o millorant l´epidèmia els centres comercials obriran del tot i si no es posa remei tornarà l´augment de les persianes baixades.

A l’espera i desitjant que a primers de l’any vint-i-un canvií la tendència us intentaré distraure amb una miqueta de historia que ens recorda la vida i els entrebancs dels botiguers i el comerç de Tàrraco al voltant de dos mil anys enrere.

El port de Tàrraco no era molt gran, tot i així diuen que no era menor que el de Cartago Nova, però suficient per mantenir un bon comerç d’exportació. Per passar via esmentaré un senzill exemple: el segle passat els arqueòlegs van trobar a Pompeya àmfores documentades amb restes de salsa Garum, de vísceres de peix molt valorada per aquells opulents romans (6,5 litres es venien per cent monedes de plata) i no cal dir en quantitat d’àmfores dels nostres excel·lents vins. També per això això Tàrraco era ciutat important en la península ibèrica com a centre comercial, administratiu i atenció, religiós amb el Temple d’August i la imponent presencia d’una Legió de soldats. Tot plegat comportava que a l’època Imperial la ciutat presumia d’atraure mes immigrants de la Bètica (Andalusia). Curiosa circumstància, com la dècada nostra dels anys cinquanta del segle passat.

En arribar tot hom percebria el recinte del Fòrum Imperial (actual Casc Antic) situat a la part mes alta del turó, amb la gran plaça porticada d’ornaments esplèndids, vergers, escultures i el gran Temple (al lloc de la Catedral). A tocar, mes avall el colossal circ (Plaça de la Font) on es batien les curses de carros, ocupant d’un costat a l´altre de la muralla amb façana per tot el que ara es la Rambla Vella. D’ençà baixant suaument fins al Port (a prop del carrer Real) es desenvolupaven els habitatges de la ciutat harmonitzats amb el Fòrum de la Colònia (Carrers Cervantes, Lleida i Soler), les Termes, el Teatre i el Temple de Tutela. Un tramat urbà, possiblement mes afilerat que el d’ara, de carrers d’uns sis metres d’amplada ben pavimentats poblats d’habitatges unifamiliars per a benestants, cases de quatre pisos d’alçada per la resta d’habitants i com ara els baixos comercials. Botigues i tallers que tancaven a la nit amb portes batents que es treien de dia, disposaven de taulell o taula de treball, el venedor o l´artesà podia ser esclau o llibert. Gairebé la majoria dels locals disposaven d’una escala de cinc o sis graons d´obra i un segon tram graonat de fusta i amb els dos s’arribava a un altell on vivia el venedor amb la família, disposaven espai per a cuinar i dormir, però atenció, si el llogater feia el viu i no pagava el lloguer l’amo li prenia el tram de graons de fusta.

Imagineu-vos el batibull d’un d´aquells carrers, ple de vianants, botiguers oferint els productes mes variants imaginables, afegit a venedors ofrenant el gènere al mig del carrer. Per que s’entengui i no fer-ne un gra massa, nomenaré un curt nombre de venedors i artesans: adobador de pells, venedor de vi i aigua, perfumista i droguer, fruites i síndries, joier i orfebre, tallador de marfil, sabater, batedor d’or, taverna, peixateria, verdures, flors i corones, corder, salsitxes calentes, floricultors, teixits de tota mena singularitzant el lli que es venia a Tàrraco, reconegut arreu i es deia que en lloc no s’aconseguia la qualitat gràcies a les aigües del riu Tulcis (Francolí). He de parar esment amb els barbers, atenien també al carrer i a dintre restaven els propers clients asseguts a un banc xerrant pels descosits. Cal dir que cap home s´afaitava sol, calia doncs anar a carrera feta però prenent mesures per que no s´utilitzava sabó, nomes aigua i era sancionat greument el barber distret que esgatinyava el client.

De bell antuvi només les dones anaven a la compra gairebé sempre acompanyades del marit que no entrava a les botigues. Per a ells compàs d’espera al carrer pensant en les musaranyes o be suportant el batibull de crits, veus, oferiments i discussions gairebé de bogeria. Fet i fet tot el febrejat s´acabava al vesprejar, de nit tot tancat, tot hom a casa i llavors començava el tràfec nocturn de carros i besties de càrrega per proveir les botigues, doncs a llum del dia era prohibit i impossible.

Per acabar afegiré que tocant a comerciants i botiguers tarragonins d´ara, que vaig relacionar-me professionalment amb ells alguns anys, debò els desitjo que aconsegueixin sortir-sen. Penso que tot hom ha d´entendre que al cap davall un inconclús del problema fora també error estratègic de la ciutat. Se que es un punt intricat i difícil de tornar a encarrilar, però als botiguers i institucions els toca –hom diu el refranyer català– despenjar la pilota del terrat i fer-se un tip de sirgar.

tracking