M’explicava el meu pare que als anys cinquanta va estar a punt de marxar cap a Austràlia. Allà et donaven terres i algun bitxo perquè fessis un ramat. Però quan va mirar el mapa i va veure on estava i que trigaria més a arribar que el Corredor Mediterrani, s’ho va repensar. Avui dia, si algú em diu d’anar a viure a una illa de la Polinèsia, marxo encantat. No és que no m’estimi les meves dues terres: Catalunya i Andalusia, sinó que ho resumiré en una frase: «No hi ha res que funcioni. Res». És igual que et vulguis donar de baixa a una companyia de mòbils, que pugis a un tren de rodalies, que pretenguis cobrar un ERTE, que recorris una multa o que vulguis demostrar davant un jutge que t’han detingut pel morro. Es veu normal que es faci un desnonament i que en ple estat d’alarma s’enviï al carrer una família amb tres fills, o que un ministre digui que volia destrossar la sanitat de Catalunya i que a algú li faci gràcia que encara passegi pel Passeig de Gràcia. El pobre del Sean Connery sempre m’ha recordat al Carod Rovira. No, no perquè coincideixin en el físic o perquè ambdós tinguin pensament independentista, sinó perquè l’escocès es va passar la vida dient que el seu nom es pronunciava «shon» i no «sin» aquí i a la Xina popular. Tinc un amic que es diu John Romeu i és fill d’un d’aquells matrimonis que va emigrar a Austràlia als anys 50. El John és una mena de doble del Harrison Ford i ha tornat a Austràlia, on havia nascut. Això m’ha fet pensar. I vosaltres em direu: Moi, a tot arreu hi ha fang quan plou. Però, què voleu que us digui? El fang d’aquí és tan dolent que no se’n pot fer ni un orinal... ni aquí, ni a la Xina popular.