Anava creuant el pati del Campus Catalunya amb els ulls posats als rebuts del que he de pagar per la matrícula, quan m’he fotut de lloros amb un senyor. Era un paio estrany, amb una retirada al Litus (el cantant del Buenafuente), però amb uns quilets més, repentinat amb gomina i pudor de Floïd. Duia un corbatí de llacet tort i no m’he pogut estar de preguntar-li: «Que graveu alguna sèrie al TAC12?». M’ha contestat amb més preguntes: «Què és una sèrie? Què és això del TAC12? Que potser estudia química? Em dic Antoni Rovira i Virgili, i visc aquí des de l’any 1949. Ja el recordo a vostè creuant aquest mateix pati fa 40 anys, vestit de soldat». M’ha parat la mà per saludar-me i li he fet saber que amb la Covid seria millor donar-nos el colze. «No tingui por, home... amb mi no tindrà problema. Ja veurà». Llavors, quan li he agafat la mà, he fet aquell gest tan característic del Franco durant els discursos i m’ha passat com a l’adolescència, que no he tocat carn. Era un esperit! Amb tota la calma que he pogut, li he comunicat que estudio Dret. «Vaja, jo vaig trigar 15 anys a llicenciar-me en Dret, però, veient el seu ritme, diria que arribarà abans la independència que la seva graduació. I per què vol estudiar lleis?» «Miri, Rovira i Virgili...». «No em digui d’aquesta manera, que sembla que estigui donant l’adreça del bar Petit Tarraco». «Em van posar una multa injusta, i per tal de no pagar advocats per anar a un Contenciós, he decidit estudiar Dret». «La multa li ha posat la Guàrdia Urbana de Tarragona?». «Sí, sí». «Doncs li recomano que canviï de carrera i agafi els llibres de psicologia, perquè acabarà boig».