El mal senyor Junqueras?

«La maldat té la seva pròpia lògica interna però aleshores cal no oblidar que és maldat.” Aquesta sorprenent frase pronunciada per Oriol Junqueras, just a l’inici de l’entrevista en prime time que va emetre TV3 aquest passat diumenge a la nit, en referència als grups de l’oposició, crec que mereix algun comentari.

El mereix perquè no es tracta d’un exabrupte puntual sinó d’un vocabulari permanent del senyor Junqueras que tendeix a reduir el pluralisme polític que hi ha a Catalunya com una elecció moral entre el bé i el mal. «Feu que el bé triomfi sobre el mal» ens va dir a les darreres eleccions al Parlament –identificant el bé amb els partits independentistes-, i com aquesta hi ha unes quantes del mateix estil.

És un llenguatge molt predemocràtic, amb reminiscències evangèliques que recorda també el mil·lenarisme del senyor Quim Torra quan va dir que l’independentisme «està al costat correcte de la història». Per tant, sembla voler dir-nos finalment, que és indiferent el que el poble de Catalunya pensi de tot plegat, donat que la història ha de seguir el seu curs inalterable. Aquesta deriva argumental comença a ser molt preocupant. Qui defineix el què s’ha de votar per ser definit com «el bé» o situar-se «al costat correcte de la història»? Hi ha «bons» i «mals» catalans i catalanes en funció del que voten en eleccions democràtiques? Els que no pensen com jo són «el mal»?

Com a demòcrates a nosaltres, els i les socialistes catalans, ni s’ens passa pel cap definir els votants d’ERC com «el mal» o dir-los que estan «al costat incorrecte de la història». Però com es poden dir aquestes coses l’any 2020? Nosaltres som molt crítics –cert– amb aquells que es van inventar que tenien un fabulós pla secret de jugades mestre que durava divuit mesos i d’on sortirien com per art de màgia, ale hop!, reconeixements internacionals i estructures d’Estat. Som crítics però respectuosos. Jo no li diré mai al senyor Junqueras que ell és «el mal» o que, com va afirmar just després, «nosaltres –els d’ERC– som els honrats». I la resta de catalans que som? Deshonrats?

Què vol dir en realitat el senyor Junqueras? Què nosaltres som «el mal» perquè no estem d’acord amb ell? Doncs no, nosaltres, curiós haver de recordar-ho, també som el poble de Catalunya. Dins del país hi ha, per sort, una gran heterogeneïtat política i ens cal reconèixer aquesta diferència per poder aconseguir acords transversals que ens ajudin a recuperar els consensos perduts que ens havien permès avançar i progressar com a poble.

I això és el que ens juguem a les eleccions vinents. O PSC o més del mateix. Nosaltres no volem que la societat catalana continuï dividida en dues meitats irreconciliables que es donen l’esquena. La reconciliació Catalunya endins és el primer objectiu. Necessitem un Govern a la Generalitat que no es perdi constantment en discursos imaginaris grandiloqüents i fraccionadors sinó que es dediqui a cosir ferides, bastir el pont del diàleg i recuperar la dimensió social de la política. I això és el que representa l’opció del PSC liderada per Miquel Iceta. Des del respecte, des de l’empatia amb qui, legítimament i democràticament, pensa diferent de nosaltres. Sense revenges, sense rancúnies, sense odi... Amb humilitat, amb voluntat d’arribar a acords i governant per als més de 7,5 milions de catalans i catalanes –per a tots i totes– i no per a menys de dos milions.

La recepta de l’independentisme l’acaba de definir el senyor Puigdemont: s’ha d’anar «cap a la confrontació definitiva», ens diu. És més, s’han d’assumir «sacrificis» fins i tot en l’àmbit personal o laboral per «atiar la confrontació.»

Fa esgarrifar. Enmig de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID de debò algú pot considerar que el que serà bo per a Catalunya en aquests mesos/anys vinents és «més confrontació» (amb el que ja hem viscut aquests darrers anys)?

Els i les socialistes no volem més confrontació, ni xoc de trens, ni llenguatges apocalíptics de lluita divina entre el bé i el mal, ni insults, ni desqualificacions, ni talls de carretera, ni més danys a l’economia catalana, etc. Volem just el contrari, diàleg, acords entre diferents i progrés per a tothom. Potser sorprendrà algun dirigent independentista, però Catalunya és una societat plural i molt diversa. No tothom pensa com el senyor Puigdemont o la CUP. Ningú pot parlar en nom de tot el poble de Catalunya, ningú. Cal recuperar un Govern de progrés, liderat per Miquel Iceta, que porti el canvi a Catalunya que el Govern de Pedro Sánchez ja ha portat al conjunt d’Espanya. Sí, és urgent. No podem perdre més temps. Senyor Quim Torra, posi les urnes!