Si algú veu en aquest article un escriptor desagraït i fastigós, s’equivoca, perquè no soc un escriptor. La segona part és correcta. Ja sabeu que roda pel món un llibre titulat «Els 155 Manaments», escrit per un autèntic geni. És un recopilatori d’aquests articles que vaig fer amb la intenció de guanyar molts diners, comprar-li a l’ajuntament el complex de Tabacalera, construir-me un loft de 5.000 metres quadrats i fer-m’hi una reproducció de la platja del Miracle, amb búnquer de formigó inclòs, per quan torni la pandèmia.
Bé, amb relació al llibre, ho vaig pensar tot... com es distribuiria, on es presentaria, el preu, quina portada havia de tenir, els agraïments, el pròleg... però no vaig preveure un tema: que la majoria de compradors serien amics meus. I vosaltres direu: «Què bonic, quina solidaritat!». I una merda! Sí, sí, tot molt bonic, però ara he d’agafar l’agenda i anar un per un a fer un cafè i dedicar-los el llibre. Només diré una xifra: tinc 1.100 amics al Facebook. Així que des d’avui fins a l’últim dia de la meva vida hauré d’anar casa per casa escrivint dedicatòries amb un somriure. Sí, Tomàs, Cristina, Rosita, Pepita, Carme, Maria, Joan, Carles... ho tinc present. Ara ja sé per què Cervantes va fingir ser manc i es va deixar capturar pels turcs... Per no signar llibres! I per això ara llencen pintura a les seves estàtues: Perquè no volia fer dedicatòries! Doncs tots els lectors d’aquests articles que sempre han tingut ganes de veure’m per criticar-me, només cal que comprin el meu llibre i em diguin: «Moi, dedica’m el llibre», i jo hauré d’agafar la moto com un repartidor de Glovo. Què? S’ha notat molt la publicitat encoberta?