El Montilla em recorda aquell iaio de l’anunci d’Ikea que arrossegava una cadira vermella. En un primer moment l’avi pràcticament no es mou d’un banc del parc on llença engrunes als ocells, però després s’espavila i, no sé com s’ho fa, però acaba menjant gràcies als «pàjarus». Jo, veient que les pulsacions del Jose no passen de 45 per minut, pensava que quan es jubilés aniria a Córdoba a recordar batalletes a 42 graus i mirar obres mentre beu d’un càntir. Però no, probablement no necessitarà el càntir, perquè estarà «cantant» en una oficina amb aire condicionat en una situació molt millor que la d’altres polítics que tenen un aire més, com ho diríem... «condicional».
Tinc moltes coses en comú amb el Montilla, tots dos som andalusos arribats a Catalunya el 1971, potser fins i tot vam venir al mateix tren, l’he tingut com a alcalde a Cornellà i m’he mogut pel barri d’Esplugues on viu. Un dia vaig parlar amb ell amb una copa a la mà, era a Capçanes fa deu anys, i em va semblar un home tranquil. Ja, ja ho sé, no cal ser Colombo per veure-ho. Torno a començar: ell va inspirar el nom d’una zona de la Lluna, la Mar de la Tranquil·litat. No me l’imagino corrent davant dels grisos, o fent pintades a la clandestinitat comunista els anys 70, clar que veient Raikkonen tampoc diria que condueix a 300 km/h. Tots dos hem deixat interruptus els estudis de Dret, però la diferència és que a mi m’han rebutjat a llocs oficials per no tenir títol i ell ha pogut ser Ministre d’Indústria. Un altre tema en comú és la jubilació. Ell cobrarà 160.000 euros l’any i jo tindré una pensió de 750 euros al mes. Surto cap a l’Ikea a comprar una cadira vermella.