Enmig d’una tragèdia descomunal, ens ha arribat la tragèdia de la mort del Pau Donés. Ha fet plorar a molts, moltíssims, que vam ballar, cantar i ens vam enamorar de la seva Flacaalhora que ens encaterinàvem també del mar i d’alguna noia durant aquells estius de mitjans dels noranta. Alguna vegada el vaig veure pels passadissos de TV3 quan jo hi voltava com a guionista. Un home vital i afable, amic en la distància curta. Això m’ho explicava un dia el Jeroni Castell, del restaurant Les Moles d’Ulldecona, on havia fet algun concert. La ment és molt estranya i la pèrdua del Pau m’ha portat a pocs quilòmetres d’aquesta població del Montsià, a Tortosa, al camerino del Tete Montoliu durant un festival de música. L’entrevista amb el pianista cec en una habitació sense llum, negra, va ser complicada. Tota una experiència per a un entrevistador. He pensat en la foscor que pesava sobre Donés els últims anys, com si fos aquella habitació en penombra a la que ell hi va posar llum amb projectes nous a dos dies de deixar aquest món que ell tant estimava.
Pau Donés ha hagut de recórrer el mateix camí llarg i dolorós del càncer que també va fer que el Carles Capdevila morís als 51 anys i a qui també m’ha evocat, per la filosofia amb què van portar aquest pes. Admiro aquestes persones vitals que agafen la vida amb força, i fins i tot humor, tot i saber que el llum s’apagarà. També s’han apagat els focus pel Pepe Martin, aquell Conde de Montecristo de la telenovel·la del 1969 que va quedar marcat en el record de tots, com La Flaca del Pau, les xerrades del Capdevila i el jazz del Tete. Pau Donés trobava que aquest món era «Bonito», ara jo hi afegiria un «Depende».