Sempre m’he preguntat de què serveixen les grans exclusives. En 30 anys de periodisme n’he donat unes quantes, fins i tot n’hi ha que han fet la volta a Espanya sense bicicleta. Algunes m’han portat davant del jutge. I ara, una pregunta del CIS: «Creu vostè que això ha portat a Peñalver a dirigir el Washington Post o La Vanguardia?». No respongui ara, faci-ho després de la publicitat... de Caritas.
En la situació en què vivim estaria insultant cada dia als qui gestionen les residències d’avis, ja sabeu per què. Però, m’he fet gran i, tot i ser un cremat, l’experiència i les bufetades que he rebut em fan reflexionar. El 1995 vaig donar una exclusiva forteta. Una font secreta em va revelar que s’estaven investigant 18 homicidis, presumptes, a un geriàtric. Recordo el Josep Maria Arias, de la SER, felicitant-me per l’exclusiva a les portes del jutjat de Reus. Una abraçada. El director del Times, en sentir les sospites de crim múltiple va titular a portada, a mida de cartell de Hollywood: «Horror en el geriátrico». La cosa va anar forteta. Es van fer exhumacions i va venir el «Bones» espanyol: Luis Frontela, l’home que ho sap tot dels cadàvers. Recordo que em va dir que s’havia trobat alguna cosa als cossos, però que no estava clar. El serial va continuar durant anys, fins que, oh! Misteri! Els propietaris van demostrar que a la seva residència hi acabaven malalts terminals que morien al cap de poc temps per causes naturals. Ells van quedar absolts i van demandar el Frontela, que també va quedar absolt. I jo, vaig quedar absort. En fi, que quan sento parlar de residències intento estar-ne una mica lluny, ara, i quan em faci vell... també.