Abans que em critiqueu per un títol barruer, us diré que polla díndia és el femení del gall dindi. El Pompeu Fabra devia estar emprenyat aquell dia. Doncs ahir vaig posar la tele i a l’informatiu hi havia dos animals amb plomes en una habitació d’hotel, pagada pel president del govern. Sí amics, ho heu endevinat: es tracta dels galls dindi que el president Trump ha indultat per tal que no els matin per Acció de Gràcies. Ara, els animalistes aneu a fumar al balcó.
Recordo aquella època en que les empreses regalaven als seus empleats un gall dindi per Nadal. Tothom estava molt content, però, clar, després de passar uns quants dies amb l’animal a la cuina, li agafaves afecte i a veure després qui el matava. Primer perquè a veure qui el matava en el sentit que perseguir un gall dindi per un pis amb un ganivet a les mans és complicat i lleig. Per sort sempre teníem l’àvia o la sogra -que eren de poble- i que deien allò de «que no hi ha ous?», i no ho deien pels que posen les aus. I segon, perquè un animalet fent «prlrlrl brulululú» tres dies a casa et sedueix. Sempre és el mateix discurs, però als pobrets no els n’han ensenyat un altre. A mi em recorden al Parc de la Ciutadella... Al zoo vull dir.
Al final, la família acabava arraconant el pobre animal a la cantonada de la porta, on deixem les claus i el paraigua. El recorregut de la bèstia quedava marcat per cadires a terra, gots trencats i espardenyes llençades sense punteria. Per això, les empreses ara regalen un pernil. Un cop mort, el bitxo es mou menys que el salari mínim. Un altre dia us parlaré de certs polítics que són la polla, però no díndia, no, d’aquí, d’aquí.