Ahir em vaig aixecar amb ganes d’anar a Madrid. Vaig fer la ruta per Terol, per comprovar que encara existeix i comprar un pernil. Tenia por que em parés la Guàrdia Civil perquè amb el pernil lligat a la moto semblava un cowboy indepe amb un Winchester a les alforges. Ja em va passar fa 25 anys, que em van aturar per preguntar-me si era un etarra. Vaig dir que no, i em van deixar continuar. No, no és un gag del José Mota, és veritat. De totes maneres, sempre porto amb mi el boli que em van regalar a la caserna de Tarragona com a amulet. Bé, anem al gra...
En arribar a Madrid vaig anar a la Castellana i vaig aparcar la moto sobre la vorera, davant de l’Institut Nacional d’Estadística, conegut entre els amics com l’INÉ. Tranquils que, tot i que el nom s’assembla, l’Arrimadas encara no n’és la presidenta. A Madrid sí que m’atreveixo a deixar la moto sobre la vorera perquè, a Tarragona, et venen amb un kalashnikov al moment que la roda toca la vorada. A la «villa y corta» em vaig dedicar a seguir amb una llibreta a la mà els funcionaris quan sortien a esmorzar. Una d’elles es va mosquejar i es va girar. «¿Qué hace usted?», va preguntar. Li vaig respondre molt claret: «Perseguirle para saber dónde va». «¿Qué classe de depravado es?», va dir amb to de «usted no sabe con quién está hablando». «No tiene por qué preocuparse, solo me interesa saber qué recorrido hacen en el INE, para saber qué bares son los mejores de la zona. Claro que puede usted no salir los días que yo vengo y no detectaré sus movimientos». «¿Y eso, con qué permiso?» «Amb el mateix que vosaltres mesureu els moviments de milions d’usuaris de mòbil!» «Catalán tenía que ser».