Als anys noranta, una colla de periodistes ens reuníem al Nikon, un pub del carrer de Cervantes de Tarragona. Aquell cotxe escombra del dia recollia a personatges que teníem alguna relació amb les lletres. Curiós! Per això de Cervantes, ho dic. Hagués estat més encertat que el carrer portés el nom de Gerhard, en homenatge al músic i a l’escriptor, que també entenia de cerveses. Però resulta que el tal Cervantes era un cardenal i no el pare del Quixot. La cosa canviava, perquè cap de nosaltres era de missa. Jo feia el tancament al Times i sortia de matinada. Xerrava amb el Josep Maria, el Ferran, l’Àngels... i sovint amb la Cristina Centelles. Tots ells tenien un coneixement molt superior de la vida que jo, home més d’il·lusió i d’acudits que de llibres. Aquelles converses eren lliçons de la universitat de la vida.
De matinada, passejava per la Rambla deserta amb la Cristina i fèiem això tan típic de xerrar recolzats al Balcó, mirant cap a l’horitzó. Vaja, el «tocar ferro» de tota la vida. La Cristina era una dona intel·ligent i valenta. Amb ella podies aprendre de borsa, d’escriptura, de literatura, d’informàtica o de geografia, especialment de Portugal. Anys després, em va entrevistar -crec que Peiso- a Tarragona Ràdio. La vaig tornar a veure i em van venir a la memòria aquelles converses de matinada, mirant en silenci la negror del Mediterrani trencada per les llumetes dels vaixells. Sempre em va agradar d’ella el seu afecte i la pau que transmetia, com el Mediterrani de nit. Tarragona és menys Tarragona sense la Cristina, i tot i que el mar continua allà, ocult a les nits, ara és més fosc i trist.