Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Anava acollonit. I és que el ritual imposa. Molt. Passadissos acordonats i paravents púrpura per tal que no vegis el que hi ha al darrere. Policies veterans amb vestits impecables i cares de l’FBI dels 70 escanejant els teus ulls mil vegades per segon. Ara no pots sortir perquè han tancat les portes i que no vegis els presos o el Rajoy. Ara no pots passar per aquí, ara no pots passar per allà. Vint vegades que aixequis la mirada cap als agents de seguretat, vint vegades et trobes els seus ulls sobre els teus. Res de telèfons mòbils! Sobretot! Si et detecten fent una foto... ja saps on ets i, veient com és la barraca, ja saps que no són els Teletubbies. És millor aixecar-te i començar a insultar abans que soni untin-tin-tindel mòbila la sala de vistes del Suprem. Era impossible que un periodista de les meves dimensions pogués entrar en aquella sala (parlem de difusió, no de diàmetre de panxa). I era més probable que arribés a ser alcalde de Tarragona, abans que pogués entrar a la sala de vistes del Procés. I això que quan proposo ser regidor, tothom mira cap a Sant Fèlix. Però va passar. Un dels periodistes acreditats pe entrar-hi em va dir: «Jo marxo després de veure el Zoido». Si vols, mirem que puguis entrar en el meu lloc. I així va ser. Allà estava jo, enmig d’aquella parafernàlia, enmig d’aquell vellut vermell, quan es va sentir la veu de Siri que deia:«Vale, has querido decir...». Els policies de l’FBI van començar buscar per tota la sala l’origen de la veueta, mentre el propietari del telèfon mirava el sostre, dissimulant, com si calculés l’àrea del recinte. No el van localitzar.

tracking