El dret a l'habitatge no ha de ser paper mullat

Fa 12 anys que va esclatar la crisi econòmica de 2007, conseqüència de la bombolla immobiliària que s’havia unflat els anys anteriors. Dotze anys poden donar per molt, però en la garantia del dret a l’habitatge s’ha retrocedit i s’han perdut oportunitats importants. Els desnonaments no s’han aturat; a un ritme de més de 10.000 execucions hipotecàries l’any, hem vist com el dret a l’habitatge s’ha convertit en paper mullat. La diferència és que la majoria dels desnonaments últimament han passat de ser per impagament d’hipoteques a ser per impagament del lloguer. Hi ha dificultats que per accedir a un habitatge i hi ha dificultat per mantenir-ho, sigui amb una hipoteca o amb un lloguer.

La gran quantitat d’execucions hipotecàries des del 2008 ha comportat que les entitats financeres s’hagin anat fent amb la propietat de molts pisos i locals, ja sigui per la via de l’adjudicació judicial o per la dació en pagament del deute. Aquests habitatges provinents d’execucions hipotecàries es troben repartits en el territori, però n’hi ha més en barris on la crisi ha tingut un impacte més important i on precisament l’existència d’aquests habitatges agreuja aquestes problemàtiques. El gran nombre de pisos permanentment buits degraden l’espai urbà i molts d’aquest són en l’actualitat propietat d’entitats financeres.

La problemàtica dels locals i pisos buits s’agreuja per dues circumstàncies: una és d’incompliment de les obligacions per part de les entitats financeres propietàries dels habitatges adquirits en processos d’execució hipotecària respecte de les comunitats de veïns. I l’altra és que en molts casos no es fa el manteniment i no es realitzen les obres de rehabilitació o d’adequació necessàries.

És important recordar que el rescat de la banca va costar més de 62.000 milions, provinents dels impostos de tothom i que va representar una molt important caiguda en la despesa social, amb retallades en sanitat, educació, polítiques socials, etc. La pregunta és: vist l’immens esforç social en salvar la banca, quin compromís té la banca per col·laborar en donar sortida a la situació a l’emergència en habitatge? La resposta és: cap. I això és més greu tenint en compte el gran estoc que les entitats financeres tenen d’habitatges buits, i a l’altra banda, el gran nombre de persones que necessiten accedir a un habitatge social, algunes d’elles perquè la banca n’ha propiciat el desnonament.

Però també hem d’assenyalar l’Administració Pública, que ha estat incapaç de marcar pautes de conducta a les entitats financeres. Més greu quan es tenien les eines per fer-ho. Tots els immobles que van ser traspassats a la SAREB havien de ser considerats de titularitat pública, pel fet que estaven en mans d’entitats intervingudes o reflotades amb fons públics. Per contra, el govern espanyol no va establir normativament cap obligació de destinar, almenys, una part dels immobles a polítiques d’habitatge social.

D’altra banda la immobilització d’aquests habitatges en mans d’entitats financeres i fons d’inversió està afectant greument al mercat, especialment als preus de lloguer, però també disparant els preus de venda i contribuint a la creació d’una nova bombolla.

En els últims anys, i malgrat les traves del Tribunal Constitucional, alguna cosa s’ha avançat en el terreny legislatiu, reconeixent el dret a l’expropiació temporal d’ús o el dret d’opció i retracte per part de les administracions públiques en casos de venda d’immobles procedents d’execucions hipotecàries. Però les lleis s’han de redactar i s’han de posar en pràctica, i és aquí on manca molt per recórrer.

Un d’aquests camins per recórrer és dotar a la ciutat d’un espai participatiu que inclogui els diferents agents implicats en matèria d’habitatge, en el qual es pugui arribar a decisions sobre la diagnosi i la recerca d’alternatives que garanteixin el dret a l’habitatge digne a tota la població tarragonina, establint accions encaminades a incrementar el parc d’habitatge social, de lloguer just i el d’emergència, mobilitzant els habitatges buits i cercant mesures de foment de la rehabilitació.