L'agenda de normalitat de la ministra Maritxell Batet

Com no seguir-la amb tanta atenció i fascinació si fou uns anys veïna altafullenca, dels Munts, a la falda del c) de santa Marta i vam arribar a tenir un tracte de franquesa, fins a compartir un dinar de celebració de la CE, un 6 de desembre de principis de segle, a la seva aparelleda que llavors es singularitzava per la placa «Medea». La darrera vegada que vaig poder saludar-la, al míting final pel 21-D, anava acompanyada del mestre federalista Isidre Molas, d’orígen familiars al c) Nou de la Vila Closa altafullenca.

Maritxell Batet és de la promoció de dret de la UPF dels nascuts el 1973. Per tant, la ministra socialista catalana d’entrada és una «enarca nostrada», d’alta qualificació tècnica; assolida, com li agrada afirmar reivindicativament, per la igualtat d’oportunitats oberta pel sistema de beques de l’etapa de Felipe. A la seva formació acadèmica continuada cal sumar la gran determinació del seu caràcter, que prou demostra quan respon que sempre analitza fredament el que depèn o no d’ella, de manera que no s’ocupa de les qüestions sobre les que no pot fer coses. La qual cosa no li impedeix reconèixer el luxe que viu cada divendres als consells de ministres: per la gran complicitat i qualitat professional que hi pot compartir; de manera que prou que sempre té a flor de llavis les fites ja assolides pel govern de Pedro Sánchez, dins el miracle dels 84 diputats: l’exhumació de Franco; la restauració de la sanitat universal – obra de la mateixa Carmen Montón víctima dels sorolls dels màsters de la JCI; una històrica oferta de feina pública de 30.844 llocs per a enguany– àrea de la seva competència; plans de vivenda; dignificació laboral (46.554 de temporals a indefinits).

Però, essencialment, Meritxell Batet és la ministra socialista catalana del govern espanyol per a assolir, en la seva pròpia idea-força que aspira a fer gravitar en el llenguatge polític: una «agenda de normalitat» esborrant set anys d’excepcionalitat, feta de silencis i donar-se l’esquenaentre l’Estat i la Generalitat. Un camí, que repeteix, una i altra vegada que no és fàcil, ni ràpid, i en què «evidentment, seria millor que no hi hagués presos»; la tesi dels dos ministres catalans al govern de Pedro Sánchez, tot recordant que de bon començament el PSC ha considerat desmesurades les presons incondicionals, així com el propi Felipe González.

L’agenda de normalitat assumida amb tota la seva elaborada formació federalista i exposada amb tota la tenacitat femenina malda per normalitzar les relacions institucionals; per això li agrada recordar que als menys ja tenim en l’haver quinze reunions entre conselleries i ministeris; que ja no seguix el recurs al TC contra la llei de sanitat del Parlament.

Per pactar programes d’infraestructures, argumenta amb solidesa i habilitat Meritxell Batet que per la «voluntat del legislador», que va aprovar l’Estatut, cal aplicar l’adicional 3ª sobre inversions estatals en infraestructures d’acord amb PIB català dins Espanya i també, trencant el set any sense la de traspassos, posar-los sobre la taula.

La reunió de la comissió mixta d’afers fiscals i econòmics del 25 de setembre a BCN (ministra Montero-conseller Aragonès) signà un pacte quatriennal de 1.459 M de reconeixement de deute de l’Estat, dels quals 759 provenen de compensar la no aplicació d’aquella famosa adicional. La reclamació total d’Aragonès es xifra en 7.607 M, dels quals 2.951 M de dèficits en infraestructures. Tot és començar: l’acord de compromisos, per als pressupostos generals de l’Estat 2019-22, representen el 19,18% de la suma suposadament pendent per a l’actual Generalitat però el 25,7% pel que fa al drets catalans en infraestructures per l’adicional 3ª entre 2009-13. Durant 10 anys 10 no s’han dignat a cap acord d’aquella comissió mixta; tot es va fiar al FLA, amb un balanç aclaparador: 57.119 M de deute de la Generalitat al banquer Estat, boi el 73% del total. Un FLA sucedani d’aquelles comissions mixtes i sobretot de la reforma de la LOFCA, caducada des de 2014 i on no regeix precisament la ordinalitat...

Com a catalanista federalista, Meritxell Batet sap que el perquè de tot plegat, sobre el que només vam poder fer els trasllats perquè la resta és independència judicial, va ser plantejat en «un moment molt trist i molt greu»: amb el salt de la legalitat vigent el dies 6 i 7 de setembre... Que l’independentisme ha de tenir la valentia de sortir del bucle, per tal de marcar-se un rumb, liderant polítiques socials; on és també possible l’agenda de normalitat, aplicant la inexorable terna de gran principis federalistes: complicitat, lleialtat, confiança; el mètode de relació dins les xarxes de governs multinivells amb les seves sobiranies parcials, compartides, interelacionades.

Quan ha de respondre sobre la dèria del referèndum d’autodeterminació, que obsedeix l’independentisme, l’argumentari de Meritxell Batet replica: no s’escau un referèndum per desempatar-nos dins la deteriorada convivència entre catalans, sinó posar a votació final un nou acord català i espanyol; que creix, s’implementa – implícitament – en cada fita reeixida de l’agenda de normalitat entre Estat i Generalitat. Reunió a reunió, negociació a negociació, pacte a pacte.